Termes i mentalitats. Autonomia

JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

Nascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Doctor en Educació per la Universitat de Navarra. Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria (ESO) i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. En L’OPINIÓ DE… Ens parla sobre el terme autonomia i ens explica quin és el seu vertader sentit. En aquest aspecte ens ensenya que la paraula autonomia no s’entén sense la complicitat amb altres dues, la del control i la independència. 


Avui dia l’autonomia és un dels grans termes amb els quals s’expressa una condició a aconseguir, ja que imprescindiblement ha de donar-se perquè la persona es desenvolupe. De fet fins i tot sembla que el mateix desenvolupament es caracteritza sota el principi d’autonomia. I per açò es diu: el xiquet ja controla el seu cos i pot caminar solament, menjar solament, vestir-se solament… La paraula autonomia així entesa forma un món de significat amb altres dos: el control i la independència.

Hi ha psicòlegs actuals ben famosos que proposen l’autonomia com a clau per al desenvolupament també. L’objectiu: arribar a ser autònom per un procés d’alliberament de condicionants pels quals el jo va prenent domini i expandeix el seu mestratge no solament sobre el que li envolta, sinó sobre el mateix. El jo, que al final no se sap el que és, és qui té el domini de tot i és autònom. Una espècie de procés de purificació. Així, aqueix jo es va autodeterminant. Fins i tot és igual el que autodetermine, mentre siga ell qui ho determine, mentre siga ‘acte’, ben determinat està.

I un podria preguntar-se a què ve aquest aclaparament amb l’autonomia i la seua família de termes? Realment és açò l’autonomia? Autonomia és un concepte i com a concepte amb ell expressem el condensat o el resum d’una experiència viscuda juntament amb la comprensió de la mateixa. Açò obri la possibilitat al fet que hi haja una altra forma d’entendre l’autonomia. A més d’on ve aqueixa malaltissa obsessió per ser independent quan l’ésser humà és el que és precisament per ser un ésser de relacions? Estrictament parlant una persona independent està morta, i si no ho està poc li falta. L’ésser humà creix precisament a través i en les relacions interpersonals que estableix. Així doncs, fomentar és obsessiva passió per la independència només porta a emmalaltir a persones sanes.

La pregunta de de on ve aqueixa obsessió per la independència? Ho deixe per a un altre article. En est ens centrem en quin és el vertader sentit de l’autonomia. El sentit que podríem cridar natural. Per a açò ens tornarem a centrar en el joc del xiquet, però aquesta vegada ens centrem en el joc del xiquet amb el pare o la mare. Al fet que juga un xiquet amb el seu pare o mare? Al que siga, el xiquet amb tal d’estar amb els seus pares ho juga tot i tot el que fa, el xiquet, funciona com un joc. Jugar i viure no són coses diferents en el xiquet i així deuria ser-ho en l’adult (sigues que aquesta última afirmació necessita explicació, però deixem-la de moment en l’aire per a no desviar-nos del tema). Deia que el xiquet ho juga tot (o quasi tot) amb tal de jugar amb els seus pares.

Un joc té normes. Les normes estan per ‘a dalt’ perquè tant el fill i el pare/mare estan ‘sota’. Però les normes també estan ‘sota’ doncs les normes són normes precisament perquè serveixen perquè els jugadors es puguen trobar. I el joc solament té una fi: el gaudi de la trobada interpersonal. Erikson deia que el repte de l’autonomia es planteja entre l’any i mitjà i els tres. Els nombres no són alguna cosa automàtic, sinó que passat l’any i mitjà, el xiquet ja pot prendre la iniciativa en moltes coses i gana en expressivitat corporal i posteriorment lingüística. És a dir, el xiquet se sorprèn que ell pot ser agent, pot ser autor. Abans de l’any i mitjà el xiquet les veu venir, o dir, sent necessitats i ha d’esperar, que com caigut del cel, que algú venja a rescatar-li.

En aqueixa època el xiquet té poc marge per a mostrar-se com a autor o agent. Però en l’interval 1’5 – 3 anys, el xiquet podrà moure’s, córrer, parlar i el seu interactuació amb l’adult es dispara. Si la seua relació familiar és sana, l’atracció que sent el xiquet per l’adult li fascina i vol desenvolupar aqueixa agència per a donar-li a l’un altre el que ell creu que l’adult espera d’ell. D’ací ve que els psicoanalistes proposen que és l’època de control dels esfínters. Però tornem al joc. El xiquet està maravillado perquè ell ja comença a gaudir de certa autonomia, és a dir pot usar la seua agència per a interactuar amb l’adult complint unes normes socials (doncs tots estan sota les normes) i així gaudir jugant. L’autonomia és precisament la capacitat d’agència per a respectant les normes socials desenvolupar una activitat significativa per a l’adult i la trobada. Per cert, açò ja ho va dir Piaget en parlar del joc del xiquet.

Vista així l’autonomia no té res a veure amb la independència sinó amb l’agència. No té a veure amb la independència, doncs l’autonomia és precisament el que permet interactuar amb l’altre. La independència en l’ésser humà, ja ho he dit, és patològica.

Així entesa l’autonomia s’entén que Erikson propose que si no es resol bé aquest repte el xiquet entre en vergonya i dubte. Si l’adult o el xiquet no respecten les normes, si la trobada no és gojós, no s’aconseguirà l’autonomia. De fet Erikson assenyalava que trobava certa relació entre les persones que d’adult no compleixen normes socials, com per exemple pagar impostos, i els que de xicotets no van poder aconseguir l’autonomia gràcies a l’agència amb el joc amb adults. És normal. Si el xiquet des de xicotet aprèn que les normes no serveixen per a la trobada sinó per a l’abús de poder de l’adult, quan siga major pensarà que les normes com pagar impostos és també per a abús del que ostente el poder. Si des de xiquet el xiquet és imbuït en una mentalitat, aqueixa mentalitat estarà present en tota la seua vida. No oblidem el xiquet és el pare de l’adult.

Per favor, siguem sans, rebutgem l’obsessió per la independència que un ésser humà solament és un ésser humà mort i propiciem una sana autonomia on la gent descobrisca que pot ser un agent per a la construcció social.

Un comentario sobre “Termes i mentalitats. Autonomia

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *