Termes i mentalitats. Confiança i autoconfiança

JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

José Víctor OrónNascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Doctor en Educació per la Universitat de Navarra. Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. En L’OPINIÓ DE… Parla sobre confiança i acte-confiança. Com i quan l’ésser humà aprèn a confiar i a desconfiar. Com el que confia és capaç de confiar-se a uns altres i com despertar confiança.


Resulta difícil, per no dir impossible, que alguna cosa bé ocórrega en una relació si no existeix confiança entre les persones implicades. Està estudiat que el nostre cervell tarda al voltant de 50 mil·lisegons a esbrinar si la persona amb la qual estem interactuant mereix -segons el semblar de cadascun- que li siga atorgada la nostra confiança o no. Fins i tot abans de sentir les paraules de l’altre, estem avaluant el grau de confiança que desperta en un mateix i segons la conclusió a la qual arribem, la conversa transcorrerà per uns llits o per uns altres. Coincidirem que està molt bé que siga així, doncs açò ens ha portat a poder diferenciar a l’amic de l’enemic, de manera que ha resultat crucial per a la supervivència; doncs no seria desitjable que algú s’allunyara del seu amic i s’acostara al seu enemic.

Dit la qual cosa, davant açò, un es pot preguntar per què va a algú a confiar en mi? O per què hi ha persones que tenen tendència a confiar i unes altres a desconfiar? I, d’altra banda, què significa tenir confiança en un mateix?

Hi ha gent que sap com despertar confiança, però no fa un ús net d’açò: pretén fer-se passar per amic, quan en veritat no li interessa l’altra persona quan persona, sinó quan instrument per a una fi egoista. No és que cerque necessàriament el mal de l’altre, sinó que ho instrumentalitza per al seu propi benefici. El que crida l’atenció és que avui dia aquesta actitud està molt bé vista i fins a és fomentada; prou veure uns quants vídeos de youtube sobre tècniques de diàleg, coaching, etcètera, on et mostren moviments corporals, formes de parlar i expressions facials que pots posar en pràctica per a fer caure a l’altre en la il·lusió que un és de fiar. Diguem que impúdicament ensenyen a manipular. Per exemple, sol ocórrer que el que es presenta amb un somriure té una probabilitat major de ser acollit que alguna cosa que s’expressa simple i planament. Però pregunta’t: el que em somriu per què ho fa?

Anem a centrar-nos a explicar, en primer lloc, com i quan l’ésser humà aprèn a confiar o a desconfiar. Després veurem, d’altra banda, com el que confia, és capaç de confiar-se a uns altres i així despertar confiança, mentre que el que desconfia, es confia a si mateix i el que genera és desconfiança. Però caldrà estar atents, doncs açò serà així llevat que el llop es disfresse de be. Finalment, veurem si té sentit parlar d’acte-confiança o confiança en si mateix i què és el que hi ha darrere d’aquest terme.

Bàsicament, aprenem a confiar o a desconfiar abans d’aconseguir els dos anys d’edat. Sorprèn, però té sentit. Alguna cosa que és crucial per a la nostra vida interessa aprendre-ho prompte. Potser sembla que un xiquet o una xiqueta d’entre 0 i 24 mesos no està aprenent gens, però no és així. El/la xiquet/a té necessitats, no obstant açò, no distingeix entre necessitats físiques i espirituals o psicològiques, aqueix exercici cognitiu encara no ho sap fer. Així doncs, tan necessari és que el seu pare o mare li canvie el bolquer com que li acaricien i juguen. Experiments demostren que una persona, ja gens més nàixer, sap distingir diferents formes de contacte humà, de manera que reacciona de forma diferent al simple tacte, al fregament i a les carícies, sent aquestes últimes les úniques que arriben a provocar el descens del seu ritme cardíac -la qual cosa s’interpreta com que el xiquet o la xiqueta es relaxa-. Com acabem d’apuntar, el xiquet no distingeix entre necessitats. Llavors, què ocorre si el pare o mare pensa que perquè el xiquet haja menjat i està net i no tinga fred està tot fet i no juga amb ell? Doncs, certament, li l’està posant difícil al xicotet, que interpretarà el comportament de l’adult com a ambigu o capritxós, ja que aquest atén unes necessitats i unes altres no. Quant a aquesta matèria, més endavant també parlarem de la inclinació, que és el tema que subjau sota aquestes reflexions.

Si el/la xiquet/a viu l’experiència que el cuidador coneix el que li passa, vol ajudar-li i, de fet, li ajuda, aprendrà a confiar. Aquesta persona podrà créixer amb una confiança bàsica perquè veu que “volen la meua ben“. En cas contrari, el xiquet o xiqueta creixerà en una actitud de desconfiança bàsica i, en conseqüència, creixerà retret i no amb energia. Més tard, una vegada haja entrat en l’adolescència, el professor en classe podrà preguntar: “Algú té algun dubte?”, i, davant açò, el xiquet-adolescent desconfiat, encara que tinga dubtes, és probable que no alce la mà. Lògic: “Si ni el meu pare m’atén, per què he de pensar que el professor em té en compte quan realitza aqueixa pregunta? Ho dirà pels altres!”.

La realitat que pretenem fer veure és, en síntesi, que aquella persona que sap confiar, es confia i, com a fruit d’açò, desperta confiança. En sentit contrari s’observa un procés molt similar, de manera que aquell que desconfia, no es confia, sinó que cerca controlar, i, en conseqüència, despertarà desconfiança. Ens trobem amb que la metàfora que millor retrata aquesta situació és aquella de la bola de neu que, caent pel vessant de la muntanya, es va fent més gran. Tots dos constitueixen processos que es retroalimenten i obrin espirals de creixement o de bloqueig, si escau.

No costa creure que el que confia, davant el nou, no necessita controlar gens. Més aviat, se sorprendrà i allò li produirà una atracció que li portarà a voler aproximar-se i conèixer-ho. Així, apareix un coneixement respectuós amb el que se li presenta davant la vida, doncs, en aqueix conèixer, el xiquet s’acosta obert i es confia. Per contra, el desconfiat, recela del nou i no vol conèixer-ho, sinó controlar-ho. I si ho coneix, més aviat, s’acura a analitzar-ho i examinar-ho amb l’objecte d’assegurar que no és nociu. No és un coneixement gratuït sinó instrumental.

En poques paraules, diguem que el confiat, se sorprèn; el sorprès coneix respectant i s’obri al nou. Mentre que el desconfiat, s’espanta; i l’espantat examina per a manipular i, previsiblement, es tancarà a la novetat.

És possible que en llegir aquest article penses que s’està exagerant i que no és per a tant. O, potser, hi haja algú, en canvi, que es pregunte com serà possible –si ho és- revertir aqueixos processos que ens fan créixer en la desconfiança. Bé, a aquell que considere que convé llevar-li ferro a l’assumpte, no hi ha molt més que dir-li. No obstant açò, als qui es pregunten com revertir aquestes tendències fruit d’errors pretèrits, dir-los que mai és vesprada per a corregir i que el quid de la qüestió està a viure les experiències que no es van viure abans, és a dir, en què s’atenguen les necessitats.

En aqueix cas, com és lògic, ningú va a jugar amb el seu fill o filla adolescent a fer-li qualsevol tipus de joc que posaríem en pràctica per a interactuar amb bebès. Llavors, toca donar regna solta a la creativitat, tenint en compte que tampoc es tracta que suplisques per ell o ella el que li toque fer a ell o a ella. El/l’adolescent ha de descobrir que tu et lliures a ell/ella. Però, així és, sentint-ho molt, és ell/ella qui ho té a veure, no es tracta de dir-li “Fill/a, nosaltres et volem i ens preocupem per tu“. Si ho verbalices així i no es dóna en la realitat, entendrà les teues paraules com una burla, mentre que si aqueix amor es materialitza en les obres –o siga, és real-, serà intel·ligent per a percebre-ho. Et diríem que et lliurares i que esperes amb paciència al fet que ho veja. És a dir, que confies en ell o ella.

Certament, aquest criteri no resulta suficient perquè tu, pare/mare o educador/a, prengues una decisió de com comportar-te concretament amb el teu fill o alumne. Però et convidem al fet que ho consideres. El mateix criteri opera si la dona o home amb qui et vas casar està ferit de desconfiança per la història que va viure i vols ajudar-li. Confia’t a l’altre. Et toca córrer aqueix risc.

Finalment, i no per açò menys important, en la línia de tot l’anteriorment exposat, dir que autoconfiança en aquesta concepció no té lloc. La confiança és sempre relacional. Negar la confiança en si mateix, no és negar l’autonomia o saber que un pot ser autor de la seua pròpia vida -et convide a fer una ullada a l’article en el qual es tracta aquest terme, ja publicat-, sinó negar l’autosuficiència. Insistim, la confiança és un terme relacional. Després d’aqueixa cerca de confiança en si mateix s’amaga moltes vegades la necessitat de cercar seguretats en si mateix i quina necessitat hi ha de cercar seguretats en un mateix? Cerca seguretat en si mateix el que tem, però no hi ha temor en l’amor.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *