Termes i mentalitats. Identitat

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

Nascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Doctor en Educació per la Universitat de Navarra. Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. En L’OPINIÓ DE… Ens parla sobre termes i mentalitats. Identitat.

Qui sóc? Què és allò que més m’identifica? Què és el més autèntic de mi? Alguns responen açò des dels sentiments, doncs pensa que aquests són el que ens singularitza en relació als altres. En tal cas, els sentiments, els propis, ens distingirien no d’una forma superficial sinó profunda i vertadera i així sorgeix l’anomenada ‘autenticitat’.

Dir: açò m’ha arribat! A l’una que un es colpeja el pit sembla ser l’indicador que ha aconseguit el centre d’un mateix. Fins a tal punt es consideren els sentiments com el més autèntic d’un mateix; el fet que un sentiment siga l’origen de la nostra conducta es considera com el més vertader i mentre no faça mal a ningú és suficient justificatiu ètic i no pot contradir-se. El sentiment es converteix en la norma de l’actuació: Ai, si així ho sent!

O quan una parella es trenca perquè es va acabar l’amor! Sembla suficient justificació ja que un no pot trair els seus sentiments i seguir convivint amb la persona per la qual ja no sent gens. Fer açò, seria una incongruència amb un mateix, s’estaria traint a si mateix. Máxime si apareix una altra persona amb la qual sí se sent alguna cosa.

Si açò és així, els meus sentiments acaben sent la meua identitat. Tal vegada no a nivell teòric, però sí a un nivell pràctic. El problema és que tots experimentem com els sentiments flueixen. Llavors Qui sóc? Un penell sacsat pel vent?

A més, els sentiments sempre són una resposta des del passat, doncs un sentiment ens parla del que va passar, no del que passarà. Viure dels sentiments o definir la nostra identitat des del sentiment, ens portaria a viure del passat, sense ni tan sols fer una avaluació sencera del passat, doncs els sentiments són globals però lligats a experiències puntuals.

La pregunta per la identitat ha rebut múltiples respostes. Alguns pensen (Parfit) que la nostra identitat són les nostres relacions i si aquestes canvien, canvien la nostra identitat. Uns altres (Korsgaard) que la nostra identitat és l’esforç que fem per sobreviure, per defensar la nostra constitució. Uns altres (en termes generals l’idealisme alemany) sostenen que el que un fa permet saber qui és un. Uns altres (el corrent del transhumanisme), als qui els molesta haver de respondre davant ningú, diuen ser el que ells determinen ser. En un punt oposat estan els que donen una resposta de tall kantià, doncs un ha d’aspirar a ser el que ha de ser com si poguera donar-se una definició acabada que és ésser humà en funció d’uns valors i principis.

Pense que en totes aquestes opcions el tema de la identitat acaba, de fet, descansant en els sentiments, encara que açò no crec que ho compartiren els anteriors autors; en canvi opine que és una lectura afectiva encoberta de raons ja que: la relació interpersonal en Parfit té la consistència que tenen els sentiments; La autoconsititució proclamada per Korsgaard és un moviment constant d’acte-defensa de qui per la por se sent amenaçat; El que se centra en les seues accions (Descartes i alguns idealistes alemanys) viu en un etern sentiment d’inseguretat i la necessitat de mostrar el seu propi valor per les seues accions; El que no vol que ningú li diga res (transhumanisme) s’acaba patint a si mateix (creu que són accions lliures el que no és més que un estat emocional) i fa patir als d’al voltant; El que s’ajusta en haver de ser, Kant, a uns valors i principis parteix d’una desconfiança en l’ésser humà i els fa por deixar que les persones pensen i elaboren el seu propi camí i les seues pròpies formulacions de valors: per si la bèstia interior es desperta.

Un altre element en comú de les propostes rebutjades és que tots s’enfronten a la pregunta del Qui sóc? des del passat o el present i redueixen el futur a mera indeterminació. No és estrany que siga així, doncs els sentiments sempre parlen del que ja va passar. Vist així, acaben clausurant a la persona en una identitat que acaba sent la seua presó i no la seua possibilitat de creixement, doncs la persona també és ‘més’ que la seua identitat, ja que no s’és tot el que es pot ser. Perquè la persona puga créixer necessitem trobar una proposta d’identitat que deixe a la persona oberta al seu futur.

Qualsevol intent de respondre a la identitat que no considere el futur com alguna cosa radicalment obert acaba convertint a la persona en una cosa, doncs la cosa pot ser definida pel seu passat. És a dir, coneixent el seu passat, coneixes el que és. Quan arribem a la vida en general el futur ja apareix, però ho fa com a indeterminació, no com a possibilitat. Per açò si d’un animal es coneixen quins van a ser les condicions de contorn amb les quals es va a trobar es pot preveure la seua evolució.

Però per a l’ésser humà el futur és més que indeterminació. És possibilitat. Doncs l’ésser humà té el futur sense mai esgotar-ho, perquè en aqueix cas el deixaria de ser ‘més’. I recordem l’ésser humà és sempre ‘més’: més que les seues accions, més que la seua constitució, més que els seus sentiments, més que la seua història, més que les seues relacions. Per açò la resposta a la pregunta per la identitat serà sempre una resposta provisional, doncs encara no s’ha vist tot el que serem.

Erikson deia que el xiquet no té identitat, sinó identificacions, inicialment amb els seus pares i posteriorment amb les situacions, activitats o persones per les quals se sent atret. Si a un xiquet xicotet li preguntes Qui eres? Et respondrà de la mateixa forma que si li preguntes Avui és de dia? Ell no es pregunta açò, és evident que és de dia, ací està el sol. És evident qui sóc, ací estan els meus pares.

A poc a poc el xiquet va coneixent que el futur està al seu abast i en l’adolescència aqueixa consciència és plena. Les coses no són com jo pensava: els meus pares no són com jo pensava, jo mateix, la qual cosa pensava que està ben i malament ja no és clar, el meu cos canvia, la meua vida canvia, les meues relacions canvien. Si abans era “A” i ara és “B” llavors Què és? A, B o C? i jo: Qui sóc jo?

Perry és un psicòleg que va estudiar com els universitaris donaven resposta a aquesta pregunta per la identitat i va veure que tardaven molt. Pocs són els que al final dels seus anys universitaris ja tenen una formulació sana de la seua identitat; en canvi, alguns no la responia, uns altres la van respondre precipitadamente i uns altres la responen segons el context. Així doncs hi ha una forma sana de respondre a la pregunta per la identitat i tres patològiques.

Pense que les emocions i la identitat estan íntimament lligades, però no com ho han realitzat les propostes precedents. Tal és el lligam entre elles, que m’atreviria a dir que no hi ha forma de tractar el tema de l’emoció al marge de la identitat en cap moment. La intervenció educativa de UpToYou (www.uptoyoueducacion.com) consisteix en dues grades passos: ajudar en l’acte-coneixement i donar llit a la humanitat tancada en tot sentiment. Tots dos moments són temes 100% identitaris (veure els termes emoció i educació emocional).

El primer pas se centra a créixer en l’autoconeixement i la realitat emocional és la plataforma ideal per a conèixer-se, ja que sentim d’acord a la nostra forma de viure. Les emocions no són capritxoses i responen a la pregunta per què sent el que sent? Permet conèixer la complexitat de la vida d’un. El segon pas és la presa de decisions, ja que

el mateix sentiment suggereix què fer, però es descobreix que la pregunta clau no és què fer? Sinó Quin tipus de persona vull ser?

El primer pas estaria ajudant a descobrir els aspectes de la identitat en relació al passat i el present. El segon pas estaria ajudant a descobrir la identitat en relació al futur, perquè en prendre decisions s’està decidint més que una mera acció, s’està decidint Qui es vol ser? (veure terme voluntat).

Vist així les emocions no són “l’autèntic” d’un, però sí són una bona via per a conèixer el més autèntic de cadascun.

Quan en el col·legi o a casa es té com a objectiu la cerca de benestar i les decisions es prenen des de mera experiència emocional, se’ls està causant un greu dany al xiquet i al jove en la seua identitat.

I aqueix xiquet quan siga universitari es trobarà en una de les tres respostes patològiques al tema de la identitat segons deia Perry. O en termes de Erikson aqueix jove entrarà en confusió, no sabrà qui és. El benestar no pot ser un objectiu educatiu (ja ho veurem en tractar aqueix terme); en canvi són molts els programes d’educació emocional que en la seua pàgina web ho anuncien com un dels objectius a aconseguir. D’altra banda, la presa de decisions avui dia està molt afectivizada quan la decisió descansa en un mer exercici de voluntat.

R. Ryan psicòleg de reconegut prestigi, sosté que amb la condició que ho decidisca un mateix, ben decidit està doncs l’important és l’acte-determinació. En tal cas, la referència a la pròpia voluntat sense cap altra referència acaba confonent la voluntat amb el propi capritx. Per açò alguns per a solucionar el problema de Ryan apel·len a la norma, valors o principis com a punts estables i objectius per a la presa de decisions. Quan tractem el terme valor (pròximament) veurem que aqueixos punts estables i objectius no existeixen. En tractar la presa de decisions veurem que si que hi ha una realitat objectiva a la qual apel·lar per a evitar tant el subjectivisme de Ryan i alhora evitar la rigidesa freda i despersonalitzen-te de la norma kantiana, estàs són les relacions interpersonals i la seua millora.

Podemos concloure dient que moltes propostes aborden, fins i tot sense voler-ho, el tema de la identitat personal, descansant exclusivament en les emocions. D’altra banda, educar en el benestar com a objectiu i en la presa de decisions afavoreixen que el jove en lloc de respondre a la pregunta per la identitat caiga en confusió. En canvi, créixer en l’autoconeixement a partir de la realitat emocional i en la presa de decisions per a la millora de les relacions interpersonals és garantia d’una resposta sana encara que provisional a la pregunta de Qui sóc?

Així doncs, quan un pare enfadat o il·lusionat per alguna cosa que ha fet el seu fill ho defineix de forma “eres estupend” o una altra “eres un horror” Què està fent? El que probablement estiga fent és projectar sobre el seu fill les frustracions o il·lusions que el pare ha viscut en el passat afavorint que el seu fill visca la mateixa història que ell va viure. Quan parlem des dels nostres sentiments tanquem als altres en el nostre passat. I en tancar al fill, es autoencierra el mateix pare a viure també del seu propi passat.

Lament haver argumentat la meua opinió de l’anterior forma, espere que no haja resultat massa pesat, però el tema de la identitat és crucial i avui dia se li està donant una resposta desmesuradament emocional.

Però tu, benvolgut lector, eres molt més que els teus sentiments. Tu tens futur. Només per l’agraïment, la reconciliació i la millora de les relacions interpersonals anirem descobrint la meravella, no de qui som, sinó de qui podem arribar a ser.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *