Termes i mentalitats. Intimitat.

Termes i mentalitats. Intimitat.

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

Nascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Doctor en Educació per la Universitat de Navarra. Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. En L’OPINIÓ DE… Ens parla sobre termes i mentalitats. Intimitat.

La intimitat és addictiva. Així ho evidencia l’èxit de les telenovel·les, els realities, certs concursos i les revistes del cor. No és una addicció capritxosa, sinó que descansa en el desig natural moltes vegades insatisfet de viure una autèntica experiència d’intimitat. Cançons d’amor, pel·lícules on els protagonistes acaben fora de perill i junts són un bon pla comercial. D’altra banda, hi ha males experiències d’intimitat: abusos sexuals, violència en les relacions de parella, prostitució…

També, trobem que molts joves accedeixen a tenir experiències d’intimitat en les relacions sexuals sense estar preparats, la qual cosa es descobreix per la mala vivència de la mateixa; però tristament açò se sol descobrir quan ja hi ha molt dany fet.

Tots aquests plantejaments de la intimitat tenen una ideacierta: la intimitat és cosa de dues. Encara que açò no és una veritat absoluta, ja quela intimitat abans de ser cosa de dues, és cosa d’un, perquè la capacitat per a tenir relacions íntimes depèn de com s’haja resolt el tema de la identitat personal.

Erikson assenyalava que l’etapa d’intimitat és la següent a la de la identitat. Si la d’identitat no es resol bé, és probable que la d’intimitat es visca malament. De fet Erikson deia que si la identitat s’aconseguia satisfactòriament la persona quedava constituïda amb capacitat de viure la devoció i la fidelitat que són dues condicions necessàries per a una bona experiència d’intimitat compartida. Si no es viu sanament l’experiència d’intimitat cau en l’aïllament; per contra, si l’experiència d’intimitat és sana s’adquireix una constitució d’unió amb l’altre i d’amor, que serà la millor base per a la següent etapa de la generació on els fills sol ser un dels elements centrals.

A nivell filosòfic la intimitat també és cosa d’un, no solament una cosa de dues, doncs l’ésser humà és intimitat i per açò entaula relacions d’intimitat. En veritat, voler precisar exhaustivament el que és cosa d’un o de dues és una artificialitat, doncs tot és relacional per naturalesa i l’ésser humà és el ser més relacional de l’univers, per la qual cosa ser cosa de dues, o ser cosa d’un, no deixa de ser la mateixa realitat vista des de dos punts de vista diferents.

En l’humà, no hi ha una ordenació temporal a ser cosa de dues o cosa d’un, doncs tota existència i creixement humà es dóna per experiència d’intimitat compartida com la qual té una mare amb el seu fill. La intimitat a nivell personal és constitutiva perquè no podem ser no-intimitat. No existeix una forma de ser no-íntima en l’ésser humà per açò quan es fan propostes superficials sobre l’ésser humà quedant-se en nivells merament comportamentales, afectius o tècnics no es descobreix el cor de l’ésser humà, la interioritat, la singularitat: la seua intimitat.

Dir que l’ésser humà és intimitat és a dir que l’ésser humà entaula un tipus de relació diferent de les relacions que entaulen la resta d’éssers vius. La intimitat fa referència a alguna cosa absolutament singular de cadascun de nosaltres que no està repetit i ens identifica. No tenim intimitat, sinó que som intimitat. No la tenim com el qual pot tenir una cosa en la mà i després soltar-la, sinó que la som: som singularitat i per tant tot el que sabem d’una persona: la seua biologia, la seua història, els seus contactes,… no esgoten a la persona que és sempre alguna cosa “més”, és intimitat.

I per ser intimitat es relaciona d’una forma singular: d’intimitat a intimitat. Dues cadires que s’assemblen exteriorment les puc intercanviar entre elles sense problema, perquè només són la seua aparença, no són intimitat. Però dues persones bessones no les puc intercanviar, doncs, encara que se semblen com dues gotes d’aigua tenen intimitat i açò les singularitza. Per açò l’ésser humà té unes relacions diferents de la resta d’éssers: tenim relacions d’intimitat a intimitat.

L’ésser humà no pot viure sense relacions d’intimitat per aquest motiu el seu caràcter addictiu no és capritxós. Quan s’entaulen relacions d’intimitat en la forma de relacions sexuals, si el jove no té una identitat formada el més probable és que es veja tan absorbit i que perda la perspectiva de la seua vertadera situació. Si un jove no té una identitat formada en què es recolza per a respondre a la pregunta de la identitat?

Per exemple, se sap que un jove amb una identitat fràgil és més fàcilment manipulable i les persones amb identitat no formada són els que presenten un major fanatisme en la seua pertinença grupal. La identitat que no troben en ells la prenen prestada del grup doncs, si un no és gens: no sóc pel que sóc, sinó pel que tinc. Un jove sense identitat és fàcilment manipulable.

El tema de la intimitat té un temps de preparació en el temps de l’amistat; per açò molts joves que de seguida tenen nuvi/a i pontegen el temps de l’amistat estan menys capacitats per a bregar amb la complexitat de les relacions interpersonals. L’amistat on un s’enfada i desenfada és tota una preparació per a la intimitat.

Una vegada em van preguntar Quan un està preparat per a tenir amics? La meua resposta va ser immediata: ‘quan un no els necessita’. L’amistat no pot estar al servei de cobrir necessitats, sinó per al gaudi de la trobada compartida. Quan algú ‘necessita’ tenir amics (cosa que difícilment es reconeix) li acaba demanant als amics el que no troba en si mateix i el que passa és que ‘asseca’ als amics, com qui asseca una font de la quantitat d’aigua que necessita beure: els demana atenció, reconeixement, aprovació… En canvi, un està preparat per a tenir amics quan no els necessita, ja que en tal cas un no s’ajunta amb l’altre perquè l’altre li satisfaça, sinó pel gaudi de la trobada. Així es gaudeix de l’amistat i quan es té, es viu com un regal. Aprendre a tenir una amistat no possessiva és molt bona preparació per al temps de la intimitat.

En canvi, tristament, moltes parelles de joves viuen l’experiència del sobre-control o de la possessió, la qual cosa acaba sent una bestreta de la violència en la parella. Avui dia la societat està summament sensibilitzada a aquest tipus de violència i li l’ataca en les seues conseqüències, però sense voler saber quin és el vertader origen d’açò. En una universitat vaig veure un panell amb molts cartells tots del mateix estil. Per exemple: “borratxa, drogada, ballant o amb les bragues baixades No és No” “No és no encara amb les bragues baixades, puc canviar d’opinió en qualsevol moment”. Amb tals cartells pretenen conscienciar als joves universitaris per a evitar l’abús sexual dins de la parella. Les frases donen molt per a comentar i aqueix estil personalment no ho compartisc.

En el millor dels casos aqueixes frases segueixen l’estil usual d’avui dia de voler resoldre problemes sense afrontar les vertaderes causes. Per descomptat les causes de la violència en la parella poden ser moltes, però una d’elles té a veure amb una identitat mal formada o no formada. Qui no sap qui és pel que és, pensa que el seu ser li’l dóna el que té: s’és pel que es té. Açò ho han posat de manifest moltes persones, per exemple Erik From. Si un és pel que té, tendirà a assegurar el que té i cercarà controlar-ho, doncs en açò s’està jugant la seua identitat. Així es llançarà a controlar coses i controlar persones. Voldrà tenir nuvi o núvia. Després d’aqueixos afanys de control pot sorgir la violència sobre la ‘propietat’ d’un. Tristament he vist joves que segueixen amb la xica o el xic amb qui no volen estar per a evitar la por a la solitud, perquè tristament es creuen que només són el que té.

És fonamental que el jove viva relacions d’intimitat en la família i amb els amics i experiències de solitud abans de passar a experiències d’intimitat en parella. La intimitat es viu de forma diferent en cada àmbit (família, amics, parella, matrimoni), però en totes elles aprenem a compartir el nostre interior.

És necessari viure el procés de maduresa sense pontejar etapes i prendre’s de debò cada etapa la qual cosa no sol fer-se. Per exemple, en el cas de l’amistat els pares es preocupen i cerquen evitar les males companyies, però açò no és atendre l’amistat. A més, no val qualsevol tipus d’amics. Se sap que qui té amics, perquè vulgues no estar a casa o perquè cerca reconeixement social o qui es tanca a un grup d’amics, en aquests, l’amistat no genera el procés de maduresa necessari. Convé que el motiu per a tenir amics siga el gaudi de la trobada interpersonal i que com més variat i obert siga el grup millor.

Si a més el grup es dedica a fer activitats de servei, és llavors quan l’amistat reporta els majors avantatges en la maduresa personal i genera resiliència davant problemes futurs. És urgent prendre’s de debò l’experiència de l’amistat com un assaig d’intimitat.

D’ordinari els pares i els col·legis desaprofiten constantment les oportunitats d’educar en la trobada d’intimitats. Crec que tothom estaria d’acord que és ridícul exigir a un adult que conduïsca la bicicleta sense caure, si no se li han ensenyat a anar amb bicicleta durant la infantesa i l’adolescència. Per què demanar el que no s’ha ensenyat? En canvi, quan el fill xicotet s’acosta plorant perquè el seu germà li ha pegat i no saben jugar junts, li diem: “ara, ningú juga, cadascun a la seua cambra”. Fent açò, l’adult evita el problema d’haver de deixar de costat els seus plans per a dedicar-se a educar als seus fills en la trobada interpersonal d’intimitats. Però després, els exigim que sàpien tenir aqueixa trobada d’intimitats quan són adults. Per què? Aqueixa exigència és una exigència despòtica, ridícula i irreal. Aprendre a tenir trobades d’intimitat és el més difícil i més important que hem de fer en la nostra vida.

Segur que quan acabes de llegir aquest article i et trobes amb algú en el passadís de casa o en el treball veuràs en els ulls de l’un altre la possibilitat de tenir una relació d’intimitat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *