Com triomfar en l’informe PISA

Polítiques educatives estables, pau en la comunitat escolar i atenció a l’escola rural, claus de l’èxit de Castella i Lleó

L’èxit de les polítiques docents radica en la seua continuïtat, «perquè l’educació requereix de temps, no de canvis ràpids; en la consecució d’un bon clima escolar; i en l’atenció a l’escola rural». És la fórmula que va portar al sistema educatiu de Castella i Lleó a triomfar en l’últim Informe PISA, el de 2015, i a situar-se en l’elit, al costat de Finlàndia o Canadà. Així ho destaca Mariano Saboner, candidat a la Secretaria General de l’Organització d’Estats Iberoamericans (OEI) i actual director d’Educació en la Fundació Santillana, que és l’expert que ha coordinat el llibre ‘Sistemes educatius decents’, en el qual tota la cúpula de la conselleria d’Educació castellà i lleonesa dissecciona les línies mestres del seu projecte. La importància de les avaluacions, l’escola inclusiva, la innovació pedagògica, la funció docent, la convivència escolar, la formació professional, el finançament educatiu o els estudis universitaris són varis dels temes centrals.

«Un altre factor clau és atendre a les àrees instrumentals del currículum, entre elles, fonamentalment, la lectura. És un instrument per a gaudir, per a aprendre i per a seguir aprenent al llarg de tota la vida. Un xic i una xica que lligen i comprenen ben el que lligen tenen molts avantatges», destaca l’expert. Saboner subratlla que els estudiants d’avui «lligen molt més que els de abans», sobretot a través de mitjans digitals. «Una altra cosa és que cal saber el que lligen, perquè hi ha llibres que es prescriuen en l’escola que són molt densos, amb els quals han de fer un gran esforç, però les xarxes socials són un exemple d’açò. Estan llegint moltíssim més que abans», destaca.

En la seua opinió, la inversió no és el més important a l’hora d’aconseguir uns bons resultats en la formació dels alumnes. «Tant les anàlisis de Nacions Unides com els de l’OCDE o de la Unesco demostren que no hi ha una correlació directa entre la inversió per alumne i els resultats educatius. Exemple d’açò és Luxemburg, que és el país del món que més inverteix per alumne i els seus resultats educatius són mediocres». Recorda que la Comissió Econòmica de Nacions Unides apunta que, en matèria d’educació, «no és qüestió d’invertir més, sinó d’invertir millor, o el que és el mateix, que la despesa siga eficient i s’invertisca on ofereix millors resultats».

Saboner tampoc considera «definitori» el nombre d’alumnes per aula. Segons explica, la ràtio d’alumnes per aula que es maneja a Espanya «es troba en la mitjana de l’OCDE o fins i tot per sota». El coordinador de l’estudi destaca que l’èxit del model educatiu a Castella i Lleó -que és similar al de La Rioja, Navarra, Astúries i Cantàbria, els resultats educatius del qual «també estan per sobre de la mitjana espanyola i entre els millors del món»-, es deu al fet que són autonomies «que no es guien per exotismes pedagògics».

«En els últims anys -explica- hi ha hagut un cert colonialisme en el cas de l’educació, volent importar models nòrdics, anglosaxons o asiàtics, quan els països europeus tenen un bon desenvolupament educatiu». «El país de tota Europa que més i de manera més sistemàtica ha millorat en aquest segle ha sigut Portugal, que no és una nació específicament rica», posa com a exemple l’expert.

En el llibre ‘Sistemes educatius decents’, Saboner defensa la importància de sotmetre als sistemes educatius a avaluacions «que permeten conèixer què és el que saben els seus alumnes i què poden fer amb els seus coneixements i destreses per a tenir més i millors oportunitats en la vida». Perquè destaca que no totes les escoles i sistemes «garanteixen aqueixos objectius en igualtat de condicions».

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *