L’anglés, múltiples futurs per a tindre èxit.

Les llengües són fluides, es mesclen, evolucionen generant nous vocables que s’adapten a les noves realitats; canvien les formes de pronunciar, els accents i les maneres d’escriure. Es podria afirmar, com diuen alguns lingüistes, que són éssers plenament vius. Totes elles són sistemes de comunicació totalment vàlids dissenyats per a facilitar l’enteniment, sent la seua finalitat unir-nos en el màgic procés comunicatiu.

Espanya és rica en llengües i aquest és un patrimoni que ha d’enorgullir-nos. Entre elles, el castellà constitueix l’idioma natiu d’un enorme nombre de persones a nivell mundial, fins i tot més que l’anglés, encara que aquesta dada puga sorprendre’ns. No obstant això, l’anglés és més estudiat com a segon idioma que l’espanyol, estimant-se al voltant de més de 1000 milions de parlants no natius, enfront d’uns 400 milions de persones que usen l’anglés com el seu idioma natiu.

El nombre de parlants que posseeix un idioma li atorga importància quant a la potencialitat de comunicació en un món que es troba en un canvi accelerat. Quants més idiomes es coneguen, major quantitat de fonts fidedignes es poden consultar, per a tindre una visió més crítica, que aporte idees constructives sobre allò que es necessite. Internet ha desplaçat als llibres i enciclopèdies com a primera de font de consulta: trobem ingents quantitats d’informació de manera més ràpida a través de la xarxa. No obstant això, no tenim garanties que molta d’aqueixa informació siga fiable. Sens dubte, poder contrastar fonts amb iguals informacions en diferents idiomes és un filtre de qualitat de la dada i permet conéixer l’origen dels mateixos

Quants més idiomes es dominen, major serà la possibilitat de comunicar-nos amb uns altres i també d’accedir a la informació real, sense tergiversacions que pogueren donar-se per males traduccions, i que ens permeten conéixer, per exemple, què està succeint a temps real als Estats Units, la Xina, Alemanya o Turquia. És important tindre aqueixa capacitat de poder informar-se del que s’està fent en el món, donant-li la seua deguda rellevància a totes les llengües.

En el nostre món globalitzat l’anglés s’ha convertit en la llengua internacional per excel·lència, pel fet que cada dia és emprada creixentment en totes les àrees del coneixement, en el treball i en les relacions humanes. Si es realitzen estimacions, ens adonem que aproximadament un 60% de la informació dels articles en revistes científiques amb major abast social estan en anglés el que atorga una infinitat d’avantatges als parlants que dominen aquest idioma, tals com l’intercanvi i cooperació internacional entre països i universitats, l’accés a projectes d’investigació, una major projecció del turisme o el desenvolupament d’empreses, entre altres. El seu aprenentatge ja no pot veure’s com un capritx o un luxe, sinó com una necessitat clara i evident, col·locant en situació de desavantatge a qui no el domine. No parlem només de països concrets, com els Estats Units o Gran Bretanya; la globalització de les últimes dècades ha fet que l’anglés haja anat avançant respecte a les llengües natives de cada lloc geogràfic. En països xicotets l’anglés és imprescindible per a comunicar en aquest idioma en qualsevol intercanvi cultural, econòmic i polític fora de les seues fronteres. Fins i tot en xicotets llocs on la població no domina aquest idioma, s’usa en paraules col·loquials o fins i tot s’adapta en modismes i conceptes abstractes.

Sent l’anglés l’idioma més utilitzat a nivell mundial, el seu ensenyament representa una necessitat de tipus global i no un privilegi, independentment de l’edat o la professió; per a qualsevol persona és fonamental tindre coneixements i destreses de la llengua anglesa.

EL SISTEMA EDUCATIU HA D’ANAR EQUILIBRANT L’ÚS DE LES LLENGÜES CONFORME A les NECESSITATS DE L’ALUMNAT

L’exposat anteriorment ens condueix, necessàriament, a la posició de l’ensenyament de les diverses llengües en el sistema educatiu. Dins d’aquest mateix fenomen de transformació constant, el sistema educatiu ha d’anar equilibrant l’ús de les llengües conforme a les necessitats de l’alumnat, els qui seguint l’exemple plantejat, hauran d’aprendre de forma proporcionada les llengües del seu territori -castellà i valencià-, presents i necessàries en el seu entorn. Però també ho serà l’anglés. El nostre sistema educatiu, si vol ser inclusiu i de qualitat, ha de garantir que els nostres joves ixen de les escoles amb un domini de la llengua anglesa que els permeta dur a terme una comunicació fluida en qualsevol punt del planeta, per al que l’anglés i castellà són imprescindibles.

En el procés de formació de xiquets i joves, cap llengua ha de ser exclusiva o excloent. Si per exemple, a la Comunitat Valenciana s’empren el castellà i el valencià, no ha d’estar una per damunt de l’altra, sinó que han d’estar ambdues presents d’una manera raonable, perquè amb elles es busca sumar, no discriminar en l’exercici del dret a l’educació. La selecció de l’ús de les llengües ha de fer-se llavors en funció de la seua finalitat; per exemple, ha d’aprendre’s la de l’entorn familiar, l’entorn geogràfic i, al seu torn, la que li permeta tindre accés a coneixements més globals, com l’anglés, que és l’única eina capaç de facilitar la comunicació entre pobles i cultures que comparteixen pocs tret en comú, però que s’uneixen mitjançant l’ús d’una llengua coneguda per tots ells.

En l’àmbit educatiu, l’ensenyament de l’anglés es torna essencial, no solament per qüestions professionals o laborals, sinó també com a eina fonamental per a comunicar-se, poder accedir a més coneixement, i a informació instantània i veraç per a estar actualitzat, entre altres. Això ens porta a concloure que mai serà tard per a aprendre anglés i, per tant, tindre-ho present en el pla acadèmic espanyol en totes les etapes d’ensenyament es fa imprescindible, des d’infantil fins a la universitat. És una responsabilitat de les nostres administracions educatives que hem d’exigir com a garantia de futur. No hi ha excusa per a no fer-ho si volem mirar al món d’oportunitats que se’ns ofereix més enllà de la nostra finestra.

Pedro Adalid és doctor en educació i professor universitari de Polítiques de Qualitat Educativa i Plans de Millora.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *