“Amb els acaçadors escolars se cerca la reinserció, no la venjança”

La magistrada Concepción Rodríguez (Pontevedra, 1961) s’ha enfrontat a múltiples casos d’assetjament escolar en el jutjat de menors del que és titular. La seua experiència aporta la visió judicial d’una xacra cada vegada més denunciada en les aules espanyoles. Rodríguez és titular del Jutjat de Menors 1 de Madrid, porta 15 anys especialitzada en aqueix àrea i quasi 30 de carrera. Assegura que el més difícil del seu treball en aquest tipus de casos és vetlar per un procés garantista tant per a la víctima com per a l’agressor.

Rodríguez davant tal situació explica que “és complicat perquè existeix conflicte d’interessos. Imagine que la víctima demana una mampara que impedeix que el format expedient puga veure-li. S’entén que l’assetjat coneix al menor però en ocasions hi ha dubte sobre identitat de la persona i al no veure-li, l’autoria està qüestionada. Segons la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, l’acusat té dret a conèixer totes les proves. El procés final és un equilibri de garanties”.

En conversa telefònica amb aquest periòdic, posa l’accent per a combatre l’assetjament en el treball previ que han de fer els centres escolars: “No s’ha desplegat una política de prevenció adequada. Aquests temes es poden prevenir, cal educar als xics a respectar als altres. I para açò els professors necessiten molta més preparació, no els pots riure les gràcies a un alumne que es fica amb un altre”, assegura la magistrada i presidenta de l’Associació Fòrum Judicial Independent.

Responsabilitat penal

El passat 10 de gener es va suïcidar Lucía, una menor de 13 anys, després que els seus pares denunciaren que patia assetjament escolar. La seua mare, María Perills Menárguez, va protestar públicament perquè els dos supòsits acaçadors, també menors de 14 anys, són “inimputables”. Preguntada sobre aquest tema, la magistrada defensa aqueix límit: “Hi ha gent que considera que els menors de 14 anys haurien de respondre penalment, però està demostrat que a la llarga reduir o endurir l’edat no solament no redueix els delictes sinó que els incrementa. El que de debò ajuda, i Espanya té una bona ràtio de reinserció, és treballar educativament amb els menors perquè estan en una edat de moltíssima permeabilitat”.

La magistrada recorda que la Convenció dels Drets del Xiquet va establir ja en 1989 que els menors de 18 anys “no tenen la capacitat cognitiva d’un adult ni viuen el transcurs del temps igual, per a un xiquet tres anys és molt temps i afecta molt a la seua vida”. L’edat penal fixada a Espanya “està en la mitjana de la Unió Europea. És un bon límit perquè quan són més xicotets no tenen enteniment ni van a comprendre què és un judici. Amb els acaçadors escolars s’intenta la reinserció, no la venjança” afig la magistrada, que va participar el divendres 27 de gener en les jornades L’Assetjament Escolar en el segle XXI: Aspectes Psicosocials i Jurídics, organitzades a Madrid per la Fundació Canis Majoris.

La magistrada defensa a més la llista de mesures que es poden aplicar en aquests casos: “la llibertat vigilada, la prohibició d’acostament amb la víctima, la qual cosa obliga a desplaçar a l’infractor de col·legi o tasques socioeducatives perquè interioritze el fet, reflexione i no torne a cometre-ho. En els casos més greus, es contemplen mesures d’internament, en obert o semiobert. L’assetjament té autonomia pròpia i se sanciona específicament per un atemptat a la integritat moral. Si hi ha lesions, se sancionen aparte”.

La “dura responsabilitat civil”

Rodríguez destaca a més la “dura” responsabilitat civil dels progenitors en aquests casos. “He conegut pares que han hagut de vendre el seu habitatge per a fer front a les lesions del seu fill a un xiquet al que li van trencar el globus ocular. Les conseqüències per una punyada, que va deixar a un altre menor una cicatriu en la cara, va anar que els pares van haver de pagar quasi 7.000 euros. La llei no és gens blana”.

La magistrada comparteix que aconseguir una major sensibilització amb aquests casos, com va ocórrer en el seu moment amb la violència de gènere, ajudaria a combatre’ls millor. Sobre si el personal dels jutjats té suficient preparació assegura que sí perquè el treball amb menors és un àmbit d’especialització dins de les jurisdiccions. “En les enquestes del Consell General del Poder Judicial, l’àmbit de menors és el que està millor valorat per les famílies encara que després és el més criticat en la premsa. Quan una família comprova el tracte que es dóna al seu fill, que el procediment és àgil i ràpid i s’enfoca en la reinserció, entén que tots estem molt implicats”.

Hi ha estudis sobre violència escolar que assenyalen el risc de passar de víctima a convertir-se en un acaçador. El menor que va apunyalar a altres cinc estudiants a Alacant divendres passat va anar prèviament assetjat, segons les primeres dades recaptades. Concepción Rodríguez assegura, no obstant açò, que no és la realitat que ella ha viscut en els jutjats. “El que sí he vist és que les víctimes solen ser persones que no s’integren en classe, però açò cal aprendre a respectar-ho perquè cadascun té un procés d’adaptació diferent. En l’aula cal treballar perquè s’integre i no permetre que siga objecte de burla”.

Cura amb el mòbil

“Sempre ha existit l’assetjament encara que abans es patia calladament”, afig la magistrada, que assegura que les xarxes socials i el ciberbullying “han canviat la tipologia dels delictes. Des de fa cinc anys, hi ha menys delictes de carrer i més en internet”.

“Els pares han de ser molt conscients que no poden donar un mòbil al seu fill sense educació i maduresa. Jo no compartisc que s’use abans dels 16 anys”. Preguntada sobre si els docents haurien de tenir accés als mòbils dels alumnes, afig: “S’hauria de signar una autorització que permeta que els professors accedisquen al mòbil dels menors d’edat. I, si no, que no es porte al col·legi. No se’ls pot lliurar com una llibertat absoluta. No és un problema l’autorització de professors, el pare ho pot autoritzar expressament per a evitar problemes. Si açò no s’aconsegueix caldrà prohibir-ho fóra de l’aula. L’ideal no és prohibir, però no és el mateix un xic de 12 anys que de 16. En aqueixa graduació has d’anar educant i responsabilitzant. Perquè si un menor està cometent delictes, la responsabilitat dels seus pares és civil solidària i van a respondre amb tots els seus béns”.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *