Els ordres de l’amor en l’escola per a construir espais educatius en harmonia

GERALDINE J.LANGE RODRÍGUEZ | @geralange

L’OPINIÓ DE. . . GERALDINE J.LANGE RODRÍGUEZ

Nascuda a Caracas, Veneçuela, el seu actual país de residència. Llicenciada en Educació Ciències Socials per la UCAB de Veneçuela. Màster en Adreça de Centres Educatius en la Universitat Complutense de Madrid, Espanya. Diplomada en Pedagogia Sistémica i Màster en Pedagogia Sistémica en la Universitat Dr. Emilio Cárdenas a Mèxic. Terapeuta Familiar Sistémica Institut Asgard (Veneçuela). En l’actualitat és Coordinadora Acadèmica de Batxillerat i dóna teràpia en consulta privada a xiquets, adolescents, adults i parelles. En L’OPINIÓ DE… Ens parla sobre aplicar l’amor, el suport i l’atenció en les aules, tant en docents com en alumnes, per a aconseguir un efecte harmoniós que incideix directament en la forma d’ensenyar i d’aprendre.


Una de les dinàmiques escolars que poden resultar més complicades de mantenir en equilibri són les relacions harmonioses entre els diferents grups que fan vida en el col·legi (directius, mestres, pares i representants, personal administratiu i estudiants). És un punt al com cal prestar-li l’atenció suficient perquè el seu adequat maneig i desenvolupament va a permetre que tinguem centres educatius més amorosos, on cadascuna de les parts trobe un espai en el qual se senta identificat i inclòs, la qual cosa li va a incidir favorablement en el seu acompliment laboral i/o escolar.

Perquè açò s’aconseguisca, els directius de les institucions educatives podem treballar determinats ordres amb els membres de la nostra comunitat escolar prenent en consideració els següents aspectes:

En primer lloc, tenir present que cada persona que fa vida en el col·legi pertany a un sistema familiar, aquesta és una condició inalienable i inqüestionable i mai deixem de pertànyer a aquest sistema primari i les seues dinàmiques particulars i sobre la base d’ell anem a actuar en altres àmbits o espais de la nostra vida.

A través del que ens fa pertànyer a la nostra família aprenem a pertànyer a altres grups i sistemes. És per açò que dins de les nostres escoles, hem d’observar molt bé quan un docent o un alumne no s’adapten al grup o a la institució, li costa integrar-se als altres o se sent rebutjat pels seus companys, el més probable és que aquest sentiment provinga d’alguna situació familiar, de la qual ens tenim ocupar.

Conjuminat a aquesta atenció minuciosa, la qual la podem abordar a través del departament d’orientació dels nostres centres, també tenim el deure treballar el sentit de pertinença de tots els membres, no obstant açò, en aquest article ens centrarem en els estudiants i educadors de la institució. Algunes recomanacions que poden servir per a enfortir la pertinença són:

1- Des del primer moment que s’incorporen a l’equip de treball de l’escola la persona ha de ser informada del funcionament del centre, aquesta labor l’ha de dur a terme qui dirigeix el col·legi i ho ha de fer de manera individual.
2- Se li ha de lliurar al nou membre el manual de convivència del col·legi, els manuals de procediment, ideari i altre material que li permeta al treballador o estudiant conèixer els mecanismes de funcionament i acompliment dins de l’escola.
3 – Realitzar reunions de benvinguda en les quals participe tot l’equip educador.
4- Reconèixer el treball dels docents i respectar-los com a persones i professionals.
5- Involucrar-los en els projectes i activitats.
6- Prendre en compte les seues propostes i idees i donar-los tot el suport per a realitzar-les.
7 – Respectar l’estil propi de cada treballador, en relació a com fa les coses.

En relació als estudiants, cal fer-los sentir part de la institució independentment del seu rendiment acadèmic o de la seua conducta. Els mestres hem de tractar a tots per igual, sense preferències ni exclusions cap a ells. Un alumne sent que pertany, en la mesura que se li permet participar en les activitats, és escoltat, pres en compte davant les seues opinions i ho respectem. Hem d’anar canviant aqueixa mirada, en la qual li donem tota l’atenció als estudiants brillants, tenint cap a ells preferències, la qual cosa ens porta a tendir a deixar una mica de costat al que no compleix amb els estàndards dels quals considerem les meravelles acadèmiques.

Tots els xics són dignes de ser atesos i presos en compte, considerant que cadascun té nivells de rendiment d’acord a les seues capacitats i habilitats, situació que també hem de considerar a l’hora d’avaluar. Un estudiant que se sent valorat, membre de la seua classe i de la seua escola, va a generar un millor rendiment acadèmic, repte davant el qual els docents tenim una gran responsabilitat que ens competeix assumir de manera directa. És per açò que hem de treballar a través d’intervencions pedagògiques i terapèutiques amb el xiquet rebutjat o amb el qual s’aïlla, realitzant dinàmiques en pro de la seua integració i incorporació amb la resta dels integrants de la classe. D’igual manera hem de canalitzar cadascun dels casos que se’ns puguen presentar diàriament i que denoten un senyal d’exclusió de la persona a la dinàmica escolar.

En el sistema organizacional, tots els membres tenen el mateix dret de pertànyer i aquest dret suposa l’obligació de realitzar un esforç de suport per a conservar-ho i renovar-ho. En el moment que es comença a excloure a algun membre, ja siga ignorant-ho, no mantenint la mateixa comunicació que estableixes amb els altres o traient-ho del seu treball de manera inadequada, aquest exclòs serà representat per un altre integrant del sistema. Exemple d’açò, és quan un docent es va de la institució i ix d’ella disgustat amb la mateixa, quan no realitza un tancament harmònic amb el centre, es va molest i ferit, al poc temps ens tornem a trobar amb un altre educador que comença a tenir comportaments o formes de treball molt semblades a aquell que es va anar o traiem de mala manera. D’igual forma ocorre amb els xics, quan expulsem a un alumne sense un treball previ de concientización, de suport i de millora, al temps anem a tenir a un altre estudiant que ens va a recordar a aqueix que es va anar.

En segon lloc, dins del centre educatiu ha d’estar molt bé definit el rol i el lloc que ocupa cadascuna de les persones que han vida en la institució, és a dir, l’ordre organizacional.

Tant en la família, com en l’escola les regles han d’estar sempre molt clares, igual que els llocs que ocupen cadascun dels membres del sistema; qui són els que exerceixen el rol de pares i qui són els que ocupen el lloc de fills, qui són els mestres i qui són els alumnes. Açò és fonamental, els mestres si estan ben situats en el seu rol de docents, aconseguiran molt bons resultats amb els seus estudiants.

Els xiquets i joves no necessiten a un amic en el mestre, és per açò que trobem que aquests professors bona ona no funcionen, perquè immediatament deixen d’ocupar el seu lloc, per a col·locar-se en el lloc dels estudiants, d’igual a igual, és allí quan ens trobem en les aules professors permissius en l’incompliment dels deures escolars, desordenats i amb estudiants que a l’hora de la veritat no els respecten ni paren esment a les seues indicacions, pel contrari, l’estudiant també s’ix del seu lloc, perquè l’educador permet que sobrepasse els límits i est comença a fer el que millor li sembla, arribant alguns fins a exercir un lideratge sobre el grup, al com acaben dirigint, quedant el professor pràcticament desplaçat en la seua autoritat docent.

Ningú ocupa el lloc d’algú, si aqueix lloc ja està ocupat”

Quant a la jerarquia dins de l’equip educador, els directius escolars, han de tenir molt en compte que qui porta més temps com a mestre va a tenir prioritat. D’altra banda, els que ostenten una jerarquia més alta, en el sistema organizacional, sempre han de reconèixer als quals van estar abans, perquè açò els aporta molts beneficis, ja que es poden recolzar en aquesta experiència. Est és el cas dels equips directius conformats per educadors que potser no són els que tinga més temps d’antiguitat en el centre, ells han de prendre als més antics com a assessors. Per a organitzar l’escola jeràrquicament, podem considerar que hi ha un ordre vertical i un altre horitzontal i els dos han de caminar de la mà.

En el col·legi la jerarquia vertical, està organitzada d’acord a l’organigrama del centre, mentre que la jerarquia horitzontal, està referida a la prioritat dins de les persones que ocupen el mateix càrrec. Per exemple: dins dels coordinadors acadèmics de les diferents etapes educatives tindrà prioritat el que porte més temps ocupant aquest càrrec dins de l’equip, d’igual manera succeeix amb els coordinadors d’àrea i els docents. Els més antics dins de la institució seran presos primer en compte per a consultes, participació, entre uns altres. Tots tindran els mateixos drets, però l’ordre de prioritat, serà diferent. Les persones que arriben noves als equips de treball i als llocs docents han de saber que els més antics sempre van a estar abans que ells i han de mantenir una actitud de respecte al que estava abans.

Els qui ocupen una major jerarquia sempre van a tenir major responsabilitat i pes.”

En tercer lloc, hem de tenir un balanç adequat entre l’equilibri de “donar i prendre”. En el centre escolar, el docent dóna i l’estudiant pren. Quant als amos de la institució, aquests van a donar els recursos necessaris perquè els docents puguen treballar de la manera més idònia i van a proveir del que es requerisca, per al procés d’ensenyament-aprenentatge. Cada instància va donant i la següent prenent, fins a arribar a l’alumne, qui seria l’últim de la cadena i qui va a acabar rebent i prenent totes les dinàmiques que es van donar en les jerarquies anteriors i amb açò eixir a la vida a resoldre el que li corresponga.

L’ordre entre “donar i prendre” és una dinàmica que pot generar grans trobades i desacords entre els membres de la comunitat escolar, quan en les escoles els docents es queixen constantment, del que el centre els dóna, manifestant disgust, estan tancant-se a prendre o rebre. Si no miren amb bons ulls a l’equip directiu i als recursos que el centre els dóna, la seua atenció interna se centra en la queixa i en la insatisfacció, la qual cosa s’acaba traduint en una negativa a prendre i per tant, la qual cosa donaran als seus estudiants no serà el més productiu d’aquesta cadena, igual que el seu ànim no serà el més positiu per al seu acompliment docent, situació que és percebuda pels estudiants, els qui acaben per no reconèixer-nos i per rebutjar el que li donen. Quan cada part dóna el que ha de donar de la millor manera i alhora pren i rep de manera equilibrada, el desenvolupament laboral va a ser molt harmoniós, tots es van a sentir satisfets i el treball es va a desplegar de la millor manera. Però perquè açò es done, cadascun ha d’ocupar-se del que s’ha d’ocupar, ser responsable i fer el que ha de fer de la millor manera, respectant el seu lloc i el dels teus companys.

En la mesura que tinguem escoles més ordenades, on tots i cadascun se senta part de la institució i la prenguen com a seua, on cada persona des de la més xicoteta fins a la més gran en edat i jerarquia conega les seues funcions i tinga internalizat el seu rol i ho exercisca com correspon, mirant a les solucions compartides i no a la queixa constant, aconseguirem transformar l’escola en espais harmoniosos on la pedagogia de l’amor tindrà espai i cabuda. Recorda que parteix de l’èxit en l’educació parteix de la premissa que: “Cada qui en el seu lloc per a poder educar”, Pedagogia Sistémica.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *