Termes i mentalitats: autoestima

JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

Opinió De José Víctor OrónNascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria (ESO) i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. EN L’OPINIÓ DE… Ens parla de l’autoestima, esclarint que la base d’aquesta es troba en la significatividad que tenim envers la resta de persones. Per a entendre l’autoestima cal fixar-se en els jocs de xiquets. 


Cada qui entén cada terme concorde a la seua mentalitat. El problema és que la nostra mentalitat ens sembla tan òbvia que prenem per realitat el que en veritat no és més que la nostra forma de comprendre la realitat. A més la mentalitat i la cosmovisió per etèria permeta tot. Reconeixem els principis del nostre pensament en cada esdeveniment i llegim els esdeveniments d’acord a la nostra mentalitat.

De la mateixa forma que tots quan ens alcem al matí assumim que la llei de la gravetat seguirà funcionant, igualment pensem que la nostra mentalitat està ací com una realitat òbvia. Ahir la llei de la gravetat funcionava, segurament si ningú la canvia durant la nit, l’endemà allí estarà. Igual amb la nostra mentalitat.

Whitehead, matemàtic i filòsof, deia que cada generació assumeix els principis de la generació anterior sense qüestionar-los. Simplement aqueixos principis estan ací, quasi més reals que les muntanyes o els rius. Igual que respirem l’aire, assumim tals principis. Però podria dir-se: “en el principi no era així…”.

Aquesta mentalitat fa que tot s’entenga des d’aqueixa mentalitat. Us han passat alguna vegada una foto d’un paisatge i t’han demanat que descobrisques on està el cavall o la girafa i per més que mires i mires no apareix l’animal? I després quan ho descobreixes dius: Caramba!!! Si era ben gran. Doncs el mateix ocorre amb la nostra mentalitat: que no qüestionem i encara que posen davant els nostres ulls alguna cosa ben evident romanem cecs davant la realitat. Algú va dir açò de “no hi ha més cec que el que no vol veure”.

Així doncs, segons la nostra mentalitat, interpretem els termes. En el present cas ens importa el terme de l’autoestima. En la mentalitat dominant, s’entén l’autoestima com aqueixa acte-valoració positiva. Una percepció afectiva que un té de si mateix. En tal cas es pensa que si els altres valoren a una persona aquesta acabarà valorant-se a si mateix. D’ací tantes recomanacions que ixen de cert coaching: ‘tu pots’, ‘tu ho vals’ o de certs consells que inciensan les orelles dels nostres xiquets i xiquetes amb ‘quines gran eres’, ‘eres bo’. Fins i tot s’arriben a situacions en les quals es proposa que el professor pose en el centre al xiquet perquè la resta dels companys li diguen coses boniques.

Em reservaré la crítica inmisericorde que em sorgeix davant tal repertori de paraules boniques. Em limitaré a dir que ‘en el principi no era així’. No és açò l’autoestima. Per a entendre l’autoestima, la bona, cal fixar-se en els jocs dels xiquets.

A què juguen els xiquets xicotets? Quins són els jocs propis i inventats per ells? No em referisc als jocs que fan els xiquets copiant els jocs dels majors, per exemple el futbol. Els xiquets poden jugar a futbol però aqueix no és un joc representatiu dels seus jocs. A què juguen els xiquets? A enxampar, a papàs i mamàs… No he vist a adults jugant a tals jocs. Què tenen en comú els jocs dels xiquets? De forma lacònica podria dir que no serveixen per res per açò tenen tant valor. Què queda després de jugar a enxampar o a papàs i mamàs? Gens. Són jocs que no produeixen gens més enllà del propi joc. El que val del joc és jugar. Però és un joc no productiu.

Est és un joc que només val perquè estar junts ho val, és el gaudi d’estar junts, perquè la vida d’un resulta significativa per a l’altre. Podeu entendre perquè és important que un pare jugue amb els seus fills? Si un pare juga amb el seu fill és només per una raó: el fill quan fill i per res més ho val en si mateix, doncs la seua presència és l’alegria i gaudi del pare. Llavors el xiquet descobreix que ell/ella és significatiu per a l’altre. Aquesta és la base de l’autoestima, la bona. L’autoestima no es dóna perquè l’altre em enllaque sense més, sinó perquè un descobreix que el que ell dóna, i més enllà del que dóna, ell mateix és significatiu per a l’altre. Per cert, açò ja ho va dir Erikson que encara que no és ‘en el principi’ si era algú lliure de la mentalitat actual.

Aqueixa llista d’afalacs, si el xiquet li les creu simplement farà xiquets ximples, i quan el xiquet descobrisca la falsedat dels afalacs, se sentirà menyspreat. Insistisc, l’autoestima creixerà quan el fruit del nostre treball i més enllà del treball, un mateix, és considerat significatiu per a l’altre, perquè un veu que certament així ho és, no perquè l’altre diu que ho és. El xiquet descobrirà la veritat per si mateix. Encara que se’ls puga tractar de ximples, són ben llests per a descobrir la falsedat d’un amor fingit.

Així doncs, si vols que els teus fills tinguen autoestima, la bona, fes el favor de jugar i gaudir amb els teus fills. Que ells sabran llegir la significatividad de tal joc en el dia a dia de les seues xicotetes i belles vides.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *