Innovació educativa i noves metodologies d’aprenentatges

ANNA FORTEA | @anfortea

L’OPINIÓ DE. . . ANNA FORTEA

Directora de la Certificació Internacional en Coaching Educatiu de Uned València. Llicenciada en Dret per la Universitat de València. MBA en Escola de Negocis CEREM (Madrid) 2007. Coach Certificat a Nivell Internacional per l’Institut d’Alt Rendiment Humà (IESEC) Coach Professional (CPC). Experta en Comunicació, Negociació, Lideratge i Autoestima per PSICOACTIVA. “Basic Master Behavioral Neurology with Roy Hamilton” en la UPenn (Universitat de Pennsylvania, USA). Sòcia Fundadora en Co&Co (Coaching & Consulting). Docent Especialista de la “European Law Students’ Association” (ELSA), facilitant formacions en col·laboració amb UNESCO, UNICEF i Nacions Unides. En L’OPINIÓ DE… Ens parla de la innovació com a alternativa als procediments i metodologies tradicionals per a no caure en una rutina repetitiva amb l’objectiu de la cerca de l’evolució del coneixement. 


La innovació forma part del treball diari de qualsevol docent. A partir de les particularitats de cada grup, el docent realitza un treball d’innovació per a no caure en la rutina repetitiva a la qual porta el simple dictat de les lliçons que tots els anys es repeteixen en els objectius programats per a cada curs.

Actualment, existeix un interès, tant per les institucions educatives, com pels propis docents, de cercar cursos de capacitació que els permeten realitzar la seua funció, cada vegada millor. Aquesta tendència està a l’alça i, si continuem així, aconseguirem culminar el que es coneix ja com a “revolució educativa” o “canvi educatiu”. Considerar les experiències prèvies d’alumnes i docents, referents a les seues arrels, cultura, valors, és una nova tasca que ens estem trobant en les aules d’uns anys a aquesta part, que també cal tenir en compte a l’hora de planificar noves iniciatives dins del currículum i de l’exercici quotidià de la docència.

Marta Libedinsky, parla de la peculiaritat de la seua situació en haver pertangut a una generació que considera marcada per un país que es trobava sota una dictadura militar en la dècada dels setanta i on l’exercici de la docència es converteix en alguna cosa realment difícil, a causa de la repressió, coerció i pèrdua de llibertat i consciència humana, per a ella, el més preuat de l’ésser humà. No obstant açò, no és tan diferent a l’educació que s’està impartint en molts centres docents basats en el nostre sistema educatiu tradicional espanyol.

Tenint en compte que el nostre sistema educatiu està basat en una metodologia que es va crear a Prússia, després de la Segona Guerra Mundial, per a anul·lar la capacitat de pensament crític de l’alumne i formar soldats; es poden aplicar els paràmetres de l’obra de Libedinsky directament en el nostre entorn educatiu actual.

S’han fet molts esforços i intents de professionalitzar als professors en servei, amb la finalitat que aquests transformen la seua pràctica, des d’una posició reflexiva i crítica, que afavorisca els processos d’ensenyament i aprenentatge i que, de manera inherent, impacte positivament en la formació dels alumnes que cursen qualsevol nivell de formació.

Aquesta proposta formativa se sumisca a aqueixa comesa, com una estratègia seriosa, sistemàtica i deliberada en la cerca de l’evolució del coneixement professional dels docents.

Com tota proposta inscrita dins de la formació contínua de professors, el seu disseny obeeix a un enfocament teòric i metodològic congruent amb els principis i finalitats educatives que en l’actualitat es plantegen en el plànol mundial, que pretenen formar docents que assumisquen la docència des d’una perspectiva crítica i constructiva, on el perfeccionament professional continu siga un mitjà que permeta formar ciutadans competents en tots els àmbits de la vida.

En l’educació tradicional el professor ha estat destinat a ser l’únic responsable de l’aprenentatge dels alumnes, definint els objectius de l’aprenentatge o de les unitats temàtiques, dissenyant les tasques d’aprenentatge i avaluant el que s’ha après per part dels alumnes. Molta recerca gira avui dia entorn dels models col·laboratius com a mecanisme per a millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge dins de les sales de classe, però poc s’ha esmentat respecte a com la seua implementació generarà canvis radicals en l’entorn educatiu, canvis en els rols dels estudiants i el que és més important del rol dels professors dins d’aquest model.

En el context d’un centre educatiu, la psicologia educativa investiga les òptimes metodologies i els plans d’estudi que permeten millorar el model educatiu i la gestió dels centres.

Sent el seu objectiu la millor comprensió dels elements i característiques que influeixen en l’aprenentatge durant la infància, l’adolescència, l’edat adulta i la vellesa, els psicòlegs educatius són els encarregats d’elaborar i implementar diferents teories sobre el desenvolupament humà que ajuden a comprendre els diferents processos i contextos en què es produeix l’aprenentatge.

Al llarg del passat segle, diversos autors van proposar models i teories per a explicar la manera en què els humans ens relacionem amb el coneixement. Aquestes teories han servit per a influir en els enfocaments i mètodes que usa la psicologia educativa.

Actualment, a l’aplicació d’aquestes teories, se li crida Innovació Educativa i la meua pregunta és:

Estem realment innovant en educació?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *