Termes i mentalitats: responsabilitat

JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

Opinió De José Víctor OrónNascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Doctor en Educació per la Universitat de Navarra. Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria (ESO) i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. En L’OPINIÓ DE… Ens parla sobre responsabilitat, vinculada amb una altra paraula, la de llibertat. Aquests dos termes, lligats estretament, mostren que la manera en què s’entén una depèn al seu torn de com s’entén l’altra. 


“Espavila, ja eres responsable!”. Els pares dirigeixen amb freqüència frases similars a aquestes als seus fills, però què estem dient amb aqueixa exclamació? O més important encara, què està escoltant el fill o filla quan se li diu açò? Com entenem la responsabilitat? La diferència en el desenvolupament fa que una cosa siga el que el pare o mare entén per responsabilitat i una altra cosa el que el xiquet o adolescent entén. Per a aprofundir una mica en què ocorre en la ment del xiquet o adolescent cal fixar-se també en una altra paraula: llibertat. Se sap que aquest terme està estretament lligat al de responsabilitat, de manera que la manera en el qual s’entén una depèn de com s’entén l’altra.

La forma d’entendre la llibertat i la forma d’entendre la responsabilitat es corresponen. Qui entén que la llibertat t’allibera de certes càrregues i et permet aconseguir el que realment vols, és propens a entendre la responsabilitat en termes legals. És a dir, si alguna cosa ix malament se li va a demanar comptes al considerat com a responsable. En aqueix cas ser responsable és una càrrega de la qual la llibertat allibera. Ser lliure és ser lliure de la responsabilitat: “Faig el que vull i ningú em demana comptes”.

D’altra banda, qui entén que la llibertat possibilita que un puga lliurar-se personalment és propens a entendre la responsabilitat en relació a l’agència personal. És a dir, ser responsable és la possibilitat de desenvolupar l’agència i ser autor de les meues pròpies accions. En aqueix cas, ser responsable és la possibilitat de fer real la meua llibertat i permet el lliurament personal.

Així doncs, la llibertat pot entendre’s lligada a la legalitat o a l’agencia-autoria. Si la responsabilitat és una qüestió legal sobre a qui se li imputen les faltes, llavors llibertat i responsabilitat són contràries. “Sóc lliure quan no sóc responsable”. Si la llibertat és qüestió d’agència, ocorre llavors que llibertat i responsabilitat es requereixen i no existeix una sense l’altra.

Així doncs, quan el xiquet escolta “Sigues responsable, fill/a!” Podrà entendre-ho ben com una càrrega que no li deixa ser lliure o bé com el que li possibilita ser lliure. T’has preguntat com entén el teu fill/a les teues paraules?

El que sostinc és que el pare o mare que entén la responsabilitat en termes legals és aquell que pensa que cal educar als xiquets per a ser responsables. D’altra banda, el pare o la mare que entén la responsabilitat lligada a l’agència, no parla d’aprendre a ser responsables, sinó de ser més el que ja s’és. Eres tu dels quals pensen que cal educar per a ser o educar per a ser més?

Doncs bé, sostinc que no té sentit parlar d’educar per a ser, sinó per a ser més. Ser responsable no és un acte voluntari. No es decideix ser responsable. Sé que açò sona estrany, però la mateixa etimologia de la paraula ens ajuda a entendre aquesta postura. El vocable responsable guarda relació amb donar resposta. S’és responsable de les nostres respostes. Ser responsable és donar raó de les pròpies respostes. I, per a respondre fa falta que existisca una pregunta. En aquest cas, la pregunta és la presència d’algú. “Cada vegada que veig a una persona, que li mire als ulls, el seu rostre, -deia Lévinas- és com si em preguntara”. Em pregunta “Què vas a fer amb mi?” I aquesta pregunta no admet una no-resposta, doncs el silenci ja és resposta.

Si algú et pregunta els rius d’Espanya i no respons, pot haver-hi una falta de resposta. No obstant açò, quan el rostre de l’un altre et pregunta, no hi ha forma de sostraure’s a la pregunta ni a la resposta. Una carta no contestada és una carta contestada. No hi ha asèpsia ni neutralitat en les relacions personals. Bé, en realitat sí existeix una forma per a no ser responsable: arranca’t els ulls per a no veure la seua pregunta, el seu rostre! Perquè si li veus, ja té la pregunta i no es pot no-respondre. Per açò, en aquest sentit, no es pot educar per a ser responsable, perquè ja s’és. Podem educar per a ser més, però no en el sentit de respondre més, sinó de donar respostes de major qualitat que ens ajuden a tots.

Donar llit a l’agència del xiquet li permet a aquest donar la seua resposta. Si el xiquet es limita a obeir el que diuen els pares, creixerà amb una responsabilitat atrofiada, com una cama que està sempre enguixada, perquè no pot desenvolupar l’activitat que li és pròpia. L’estricta obediència impedeix el desenvolupament ètic. Si del teu fill esperes mera obediència, li atrofies en el desenvolupament de la seua responsabilitat. I quan arriba als 18 anys li llances a una responsabilitat legal i li dius: “Fill/a, a partir d’ara, si la fastigueges, és cosa teua. Tu seràs el/la que va a la presó”. I per açò, ser lliure serà alliberar-se de la responsabilitat.

Si al xiquet, després a l’adolescent, li ajudes en l’exercici de la seua agència, aprendrà a créixer en la seua responsabilitat, donant cada vegada una millor resposta, una resposta que ajude més a tots. Però no solament açò, sinó que el jove rebrà amb gust ser responsable i no ho entendrà en oposició a la llibertat, sinó com la possibilitat de viure com a lliure.

Quan es tracta aquest assumpte, sempre apareix algú que voldrà fer de conciliador entre les dues propostes i pensarà que es tracta de dues formes d’entendre la responsabilitat i que caldria sumar-les. No és aqueixa la postura que sustente. Des de la legalitat no es passa a l’agència. No obstant açò, des de l’agència la legalitat és un corol·lari lateral. Educar en la legalitat és educar en la clau del premi i el càstig (d’aquests termes tractarem posteriorment), però prou dir ara que aquests no promouen l’agència.

Dit tot l’anterior, et convide al fet que la pròxima vegada que vages a dir “Fill/a, sigues responsable”, et preguntes abans què és el que realment vols dir.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *