El silenci creador

LUIS GUTIÉRREZ ROJAS | @GutierrezRojasL

L’OPINIÓ DE. . . LUIS GUTIÉRREZ ROJAS 

Luis Gutiérrez Rojas, (Granada 1977), Doctor Psiquiatre, speaker i soci de HumanSpeakersES. Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Navarra (2001), especialitat en Psiquiatria, becat per la Societat Espanyola de Psiquiatria per a realitzar el seu últim any de residència en l’Hospital Bellevue de Nova York. Doctorat sobre la qualitat de vida en el trastorn bipolar, obtenint el Premi Extraordinari de Doctorat, tesi que va defensar en la Universitat de Granada l’any 2008. En l’actualitat participa en congressos, xarrades i també forma part del grup de recerca en Psiquiatria i Neurociéncies vinculat al Centre de Recerca en Biomedicina associat a la Universitat de Granada. En L’OPINIÓ DE… Ens parla del silenci, tan necessari és aquest per a generar i crear imaginació, pensament i fomentar la reflexió.


Qualsevol persona que avui dia es dedica a tasques docents sap que s’enfronta a tot tipus de dificultats per a aconseguir que els seus alumnes estiguen motivats i concentrats per a poder traure d’ells el millor rendiment possible.

Els perills que dificulten aquesta labor són múltiples i molts d’ells són coneguts i motiu de preocupació en pedagogs i responsables de les tasques educatives, però uns altres són més difícils d’objectivar i és precisament d’un d’ells del que els vull parlar.

Una de les característiques pròpies de la societat actual és la falta de silenci. Hi ha tant soroll, tanta informació, tanta imatge que es torna molt complicat aconseguir que els alumnes adquirisquen nous coneixements. El dèficit d’atenció (les dificultats de concentració) és un fenomen creixent que cada vegada afecta a més xiquets.

Com a psiquiatre clínic he atès a escolars (i també a adults) que pateixen aquest trastorn i que han millorat amb les diferents teràpies que existeixen a la nostra disposició pel que no sóc d’aquells que creuen que la malaltia no existeix o és inventada. No obstant açò, sí que pot afirmar-se amb rotunditat que no tot dèficit d’atenció es deu a un trastorn clínic, de la mateixa forma que no tot pacient amb febre té una infecció.

La nostra societat dificulta la concentració perquè fuig com de la pesta de les condicions que faciliten la mateixa. Un bon pla docent (una bona estratègia) centrada a millorar la cognició dels nostres alumnes hauria d’enfocar-se a reduir l’activitat, disminuir el soroll, provocar el silenci, fomentar la reflexió i permetre que les persones puguem pensar.

En les meues conferències moltes vegades dic de broma que el millor psiquiatre és el psiquiatre mut doncs és aquell que escolta al pacient permetent-li que aquest entenga, caiga en el compte, del que li succeeix i obre en conseqüència. L’art de la medicina no consisteix a dir-li al pacient el que ha de fer sinó que siga ell el que sàpia el que ha de fer. De la mateixa manera una bona educació hauria d’estar centrada a fer-li a l’alumne les preguntes adequades perquè trobe les respostes correctes.

Paraules, paraules, paraules que deia Shakespeare, hi ha massa, tantes que ja no sabem on està la veritat. Els nostres fills es veuen abocats a una vida social tan intensa, a unes activitats extraescolars tan necessàries i a un estiu tan ple de viatges que se’ls roba la possibilitat d’exercir un dret imprescindible: el dret a avorrir-se, a no fer gens en concret, a escoltar el silenci.

Açò no vol dir que hagen de tombar-se en un sofà i es atiborren a pantalles, sinó a generar un silenci creador que els porte a exercir la imaginació, jugar en el carrer, interpretar un personatge o inventar-se un nou joc.

Paradoxalment quan algú ho té tot fet, quan tot està prefabricat, l’alumne es bloqueja, per açò és necessari permetre que siguen ells els que (en funció de la seua capacitat i edat) vagen prenent decisions, aprenguen a equivocar-se i es formen el seu propi criteri.

Solament en el silenci (i en una sana solitud) es pot memoritzar, es pot llegir tranquil·lament i es pot entendre el que a un li passa. Solament des del silenci algú pot descobrir la transcendència.

Per açò la nostra societat, cada vegada més ràpida, més accelerada, més multitarea, és més pobra, materialista i hedonista. Tots sabem que no anem per bon camí però per a adonar-nos deuríem ser capaços de parar-nos a pensar, encara que només fora per un moment.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *