Termes i mentalitats. Significat emocional

JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

José Víctor OrónNascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Doctor en Educació per la Universitat de Navarra. Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. En L’OPINIÓ DE… Ens parla sobre el significat emocional i com aquesta emoció es converteix en un tipus de valoració. Tot ocorre perquè concorre i açò és la base de la complexitat del funcionament sistémico de l’ésser humà.


Per què sent el que sent? Per què li donem un significat emocional concret a una experiència? Comunament és acceptat que les emocions són un tipus de valoració, i la valoració una forma de donar significat; però, per què una persona concretament viu una emoció (significat valoratiu emocional) diferent d’una altra? Aquestes preguntes han rebut moltes respostes al llarg de la història, òbviament no pretenem repassar-les, però sí dir que totes se situen entre dos extrems, que els podríem caracteritzar amb la famosa dialèctica: ‘plore perquè estic trist’ o ‘estic trist perquè plore’. Els primers ressalten l’experiència subjectiva i cognitiva de la persona i els segons ressalten la part més biològica.

Les dues postures tenen alguna cosa en comú: es tracta d’un procés que comença en un dels extrems i seqüencialment aconsegueix al segon. També tenen en comú el gran error de pensar que en l’ésser humà alguna cosa pot constituir-se al marge de la complexitat humana. Apliquen a l’ésser humà un procés mecanicista, de tal forma que primer succeeix una cosa, després una altra, o que succeeixen coses per separat i després, una vegada constituïda, poden unir-se o no. Estan confonent que alguna cosa puga ser descompost mentalment, amb que estiga descompost en la realitat. Tot intent d’explicar el més mínim esdeveniment humà al marge de la complexitat humana, on tot ocorre perquè concorren, pari passu, porta a deformar el fet humà.

Vegem-ho amb un exemple: un xiquet de poc més de dos anys mentre està menjant, probablement tard o d’hora es tacarà la camisa de menjar Quin significat emocional té aqueix succés?

Anem a pams: un xiquet d’aqueixa edat està madurant la motricitat gruixuda, la qual cosa implica que està guanyant en el control en el moviment corporal a grans trets (moviment d’extremitats), però no està madur del tot, ni molt menys en el cas d’una motricitat fina (la dels dits). Durant la seua curta vida, el xiquet ha descobert la intencionalitat de la mare: aqueix menjar que està en el plat vol que estiga en la boca del xiquet. Amb aqueixa edat el xiquet ja pot construir frases de dues paraules. Per exemple, diu: “jo solament”. Aqueixa expressió és altament complexa, doncs requereix que el xiquet descodifique la intenció de la mare, se sàpia agent de les seues accions i aculla com a seua la intenció de la mare.

Així doncs el xiquet es disposa a actuar: primer trajecte, costa, però missió complida! El menjar va arribar a la boca. Segon trajecte i alguna cosa que no havia ocorregut abans en l’univers sencer ocorre ara: ‘el menjar està en la camisa del xiquet’. Aqueix fenomen mai havia sigut vist pel xiquet. Què fa el xiquet? En aqueix moment, el xiquet realitza una triangulació visual: mare – objecte – xiquet. Amb la mirada, el xiquet li pregunta a la mare: ‘mama com he de comprendre açò?’ El xiquet mira a la mare perquè és la seua font d’autoritat, a qui valora i vol perquè està sempre amb ell i màgicament li resol tot el que passa.

Opció a: la mare, notablement nerviosa i amb veu elevada li diu: “què ha passat? La camisa és nova, ara hauré de tornar a la llavar-la i anem a perdre l’autobús…” (el lector pot recrear imaginativament l’escena, ja que li diu tot açò netejant-li amb vehemència). El xiquet no va a entendre cap de les explicacions de la mare. Ell viu en el present. El xiquet veu a la mare notablement malament i conclou que el succeït és horrorós mira el que li ha passat a la meua mamà! El xiquet no entén els raonaments, sinó que la seua mare ha menyspreat la intencionalitat del xiquet la qual provenia del desig del xiquet per satisfer a la mare. Quin significat emocional té una taca en la camisa? Horror Què farà el xiquet davant la pròxima taca? Segurament, intentarà arreglar-ho o ocultar-la, però ho desbaratarà perquè estendrà la taca.

Opció b: la mare, evidentment serena, repetirà el triangle visual i li dirà en to càlid al xiquet: ‘vaja, t’has tacat, deixa’m que et netege’ i suaument ho netejarà. El xiquet en els dos casos ha après que el menjar no ha d’estar en la camisa, i en aquest cas: què farà la pròxima vegada que es taque? Tal vegada fins a vaja a avisar a la seua mare perquè la seua mamà ho netege, ja que li agrada veure a la seua mamà ocupant-se d’ell. Quin significat emocional té una taca en la camisa? Coses de la vida 😉

Amb el descrit, es veu que per a comprendre les dues experiències emocionals necessitem considerar simultàniament: el desenvolupament corporal, el desenvolupament cognitiu, la comprensió de la intencionalitat, l’agència, el desenvolupament de la pròpia intencionalitat, les relacions socials, la planificació, la sensació de fred o calor del menjar, la qual cosa és bo per a la relació i el que no (base de la moral)… Tot açò ocorre perquè concorre, pari passu. Podríem dir que en aqueix xiquet xicotet estan presents els mateixos elements que apareixen en el cas d’un adult.

Insistim, ni el més bàsic i elemental pot ser comprès al marge de la complexitat de la vida en tota la seua riquesa.

El xiquet pren el món del significat de la mare. Literalment es pot dir que la mare li presta al xiquet la seua mentalitat. I amb el descrit s’evidencia que açò no solament ocorre a nivell emocional, sinó el que és la taca en si (significat), la qual cosa és tacar-se (concepte), la qual cosa és l’experiència de tacar-se (emoció), el valor i concepte que el xiquet té de si mateix (autoconcept), l’adequat o inadequat de tacar-se per a la relació (moral). S’està educant al mateix temps per la mare. Després el significat emocional, el significat de l’objecte, el significat de les relacions personals, el significat d’un mateix, se superposen, es requereixen i procedeixen i apel·len a la mateixa realitat.

Aquest procés descrit no és el procés de significat del xiquet, sinó el procés de significat de l’humà. Aqueix mateix procés, es repeteix en cada experiència en la infantesa, adolescència, joventut i adultesa. Per açò, qui pense que es pot educar el significat d’alguna cosa al marge de la complexitat d’educar tot alhora, senzillament desconeix la naturalesa humana. La diferència entre un xiquet i un adult està en la quantitat d’experiències viscudes que va formant a poc a poc i per processos d’elaboració i resignificació dels esdeveniments la cosmovisió, mentalitat o sistemes de creences d’una persona. Açò ens dóna un ampli repertori experiencial per a saber interpretar les noves experiències. Però en cada nova experiència les nostres creences són posades a prova.

Per què en l’humà és així de complicat? És igual en l’animal? Aquest procés és només de l’humà. Per a explicar-ho fa falta diferenciar breument entre la intenció compartida o la intenció repetida. Els animals també comparteixen l’atenció, però no com l’humà. Vegem què sap un mico: un mico pot reconèixer la intenció d’un altre mico de menjar-se la mateixa banana (també ací hi ha un triangle mico – banana – mico). Fins i tot, el mico sap enganyar a l’altre mico; la qual cosa suposa conèixer la intenció de l’altre mico. Però en veritat no tenen una intenció compartida, sinó una intenció coincident o repetida. Els dos volen el mateix. Diguem que un mico usa a l’altre mico perquè li interessa la banana. En la persona es dóna un procés més complex i si que hi ha una intenció compartida, ja que les persones poden elaborar una intenció comuna als dos, fruit de la confiança mútua.

De forma similar, podríem parlar d’atenció compartida o atenció repetida. En els micos els dos atenen a la banana, tenen el mateix tipus d’atenció, però no és compartida. Una persona juga amb un xiquet amb una pilota (el triangle és xiquet – pilota – adult). El xiquet i l’adult sí que té una intenció compartida: volen jugar junts. El xiquet usa la pilota per a arribar a trobar-se amb l’adult jugant.

El mico aprèn el que és la banana sense connexió amb el que és la relació mico-mico. El mico realitza un aprenentatge tècnic. Els problemes que puguen sorgir en la relació mico-mico ajuste a la banana són merament contextuals. El xiquet aprèn la pilota en connexió amb la relació xiquet-adult. El xiquet realitza un aprenentatge personal. Els problemes que sorgisquen en la relació xiquet-adult ajuste a l’objecte (pilota) són intrínsecs al que la pilota és. Per açò, per al mico la banana té significat emocional en si, mentre que per a l’humà el significat és sempre relacional i altament complex.

Així que, quan en un col·legi estan volent ensenyar tècnicament, estan tractant al teu fill com un mico. No és aconsellable aqueix centre educatiu.

Per a concloure, el significat emocional de l’esdeveniment més bàsic en l’ésser humà, no pot entendre’s al marge de la complexitat de tot l’humà. Aquesta postura supera amb escreix el dilema històric de si plore perquè estic trist (primer l’experiència subjectiva) o si estic trista perquè plore (primer l’experiència biològica); perquè l’ésser humà no és comparable a un mecanisme, per complicat que siga el mecanisme. En l’ésser humà es dóna un funcionament *sistémico molt complex on tot ocorre perquè concorre, pari passu…

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *