Termes i mentalitats. Iniciativa

JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

José Víctor OrónNascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Doctor en Educació per la Universitat de Navarra. Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. En L’OPINIÓ DE… Ens parla sobre el significat d’iniciativa i cuán important és que els xiquets, des de ben xicotets, sàpien consolidar els seus objectius el que li lliurarà d’un comportament *errante i sentiments de culpa.


Erikson va assenyalar que quan estem entre els 3 i els 6 anys se’ns presenta el repte de la iniciativa. Si el xiquet supera satisfactòriament aquest repte i presenta un comportament amb iniciativa, llavors serà un xiquet que sabrà establir objectius. Si per contra, no resol satisfactòriament el repte, no és que passada a ser simplement una persona de comportament errante, sinó que a més presentarà uns sentiments de culpa que li marcaran constitutivament. És a dir, pensarà que ha realitzat alguna cosa dolent i ell/ella és el responsable d’açò.

Aquesta conclusió de Erikson ens fa preguntar-nos què és la iniciativa? Aparentment la iniciativa sembla que és el desig de voler fer alguna cosa on la persona s’orienta cap a un objecte concret. Què té a veure açò amb la culpa? Per què Erikson assenyala que la constitució negativa del que no aconsegueix la iniciativa és la culpa i no la indiferència, l’agressivitat, l’apatia, el conformisme o unes altres? Què és la culpa?

Primer vegem quin és la diferència entre la iniciativa i l’autonomia. En l’autonomia l’activitat desenvolupada té a veure amb el que els altres fan amb el xiquet. Al xiquet ho vesteixen, li donen de menjar, etcètera i el xiquet vol desenvolupar la seua agència sobre aqueix tipus d’accions. Accions on el xiquet es descobreix agent passiu doncs és vestit, alimentat… i el xiquet vol el que els altres volen sobre ell. En canvi en la iniciativa hi ha un pas avance. El xiquet veu que el papà o la mamà fan coses: netegen, cuinen, arreglen la casa, espenten el carro de la compra, etcètera. En la iniciativa el xiquet desenvolupa la seua agència sobre una acció que ell passivament mai ha rebut, sinó que ha vist als seus pares realitzar-les sobre diversos objectes. El xiquet vol el que veu que els majors volen fer. El xiquet descobreix que els pares tenen certs propòsits i el xiquet assumeix els seus propòsits. Voler fer el mateix que els pares és més que realitzar determinades accions concretes, es tracta del desig de ser com els pares. El xiquet que se sent volgut, comprès, acollit i potenciat pels seus pares té un moviment molt natural: volen ser com els seus pares. Però per al xiquet ser i fer no estan dissociats, per açò vol fer el mateix que el que fan els pares. Té iniciativa perquè vol fer alguna cosa que ningú li ha demanat.

Imaginem que el xiquet veu al papà picant ceba per a cuinar. El xiquet se li acosta i li diu: ‘jo vull fer-ho també’. Si el pare li diu: ‘no que et vas a tallar, tinc pressa,… tu veu i arreplega la teua cambra’. El pare ignora que quan el xiquet li diu que vol també ell tallar la ceba, la qual cosa li està demanant és que vol estar amb ell, que vol ser com ell. Al xiquet no li importa la ceba, sinó el seu pare. Sembla obvi no? I amb la resposta del pare, la qual cosa el xiquet entén és que el pare ho rebutja a ell. El xiquet es pregunta ‘per què el meu papà em rebutja?, serà que he demanat alguna cosa que està malament? He fet alguna cosa dolent?’ Aquestes preguntes el xiquet les respondrà positivament. És a dir, ‘he fet alguna cosa dolent’ i per açò sorgeix el sentiment de culpa.

Algun lector pot pensar que el xiquet no interpreta així la situació, que si al xiquet se li diu que no a una cosa, se li diu que no al fet, no a la persona. Pensar així és projectar l’estil cognitiu de l’adult al xiquet. Un xiquet té el seu estil cognitiu propi. El xiquet comprèn tot en clau personal. L’adult pot entendre-ho de forma objectual i per tant diferencia entre el fet que a un li diguen que no a una proposta del fet que rebutgen (li diguen que no) a la seua persona. No obstant açò, l’ésser humà, tant xiquet o adult, funciona sempre personalment no tècnica o objetualmente. Pel que l’adult pot en un moment concret comportar-se objetualmente i si en el treball rebutgen la seua proposta no pensarà que rebutgen el seu personal. Però si açò no és una qüestió puntual, sinó l’estil de vida de la persona en tots els àmbits de la seua vida, l’adult també acabarà traslladant a nivell personal el rebuig.

Però el xiquet encara no és capaç d’establir la diferència entre rebuig de la persona i rebuig d’una acció concreta. Açò segur que desperta moltes preguntes en el lector: Llavors què li he fet al meu fill? I Què ocorre quan corregisc al meu fill? En la correcció està interpretant que no vull aqueix comportament o que no li vull a ell?

Anem a pams. En primer lloc destacaríem que el que educa no són actes puntuals, sinó estils de vida. Una cosa és que en un moment concret li digues al xiquet que no va a tallar la ceba i una altra cosa és que, l’estil de vida, siga que a les diverses iniciatives del xiquet reiteradament se li diga que no. Si sistemàticament a un xiquet se li talla la iniciativa és quan sorgirà la culpa. Què és sistemàticament? On està el límit? No se sap, depèn de moltes coses, però existeix. Per açò interessa que els pares es pregunten com acull les iniciatives dels meus fills? El xiquet que sent sistemàticament rebutjada la seua iniciativa és el que desenvoluparà sentiments de culpa. Aqueix sentiment es podrà expressar de moltes formes diferents: tal vegada com inapetencia o tal vegada com a agressivitat o de mil formes més.

I què passa amb la correcció? La correcció mereix un tractament aparte per a veure-ho amb més detall, però avancem que en la correcció, perquè siga educativa, el xiquet ha de sentir que les relacions personals estan fora de perill i hi ha formes per a aconseguir que siga així. Ho veurem.

La conclusió d’aquest article és senzilla: no oblides que el teu fill/a és persona en tot moment. El xiquet es relaciona personalment amb tu, no pràctica, tècnica o objetualmente. Acull-ho com a persona en tota la seua complexitat. El xiquet que és acollit personalment sabrà comportar-se pràcticament. Però el xiquet que és tractat pràcticament ni creixerà personalment ni sabrà ser pràctic, sinó que adquirirà una constitució de culpa i de rebot personal. El xiquet acollit personalment sabrà projectar-se en objectius concrets. Des del menor mai s’aconsegueix el major, ni tan sols s’aconsegueix el menor. Des del major s’aconsegueix totes les dimensions humanes i el menor brilla en tota la seua esplendor. En l’article anterior en parlar de significat vèiem que el mico es comporta tècnicament, però la persona ho fa personalment; per tant tracta al teu fill com a una persona. Mereix la pena.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *