Termes i mentalitats. Interdependència

JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

José Víctor Orón

 

Nascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Doctor en Educació per la Universitat de Navarra. Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. En L’OPINIÓ DE… Ens parla sobre termes i mentalitats. Interdependència.

 

 

 


Est és un terme que considere especialment valuós. Ja vam veure en parlar d’autonomia, la patològica confusió existent entre autonomia i independència. L’ànsia d’independència és una altra versió de la cerca de l’autocontrol i en estudiar aqueix terme es va mostrar la patològica dinàmica que tanca l’autocontrol. La independència, sense cap dubte és alguna cosa inhumà. En canvi, es té per una gran i desitjable aspiració a tots els nivells: família, polític, social, etc . En definitiva, aspiració a no ser humans.

Winnicott, important psicoanalític, va assenyalar que la mala experiència del xiquet en relació amb la mare és el que desperta la por a la dependència i amb açò la cerca de la independència. Així doncs, la cerca de la independència estaria arrelada, segons la psicoanàlisi, a un moviment patològic de fugida de la mare per la mala experiència de la dependència filia. Winnicott descriu el moviment sa de relació entre la mare i el fill en terme de gratitud. Un fill que se sent agraït a la mare. La base de la gratitud no està que el xiquet perceba que la mare atén els seus requeriments, sinó a sorprendre’s que sense haver-li demanat gens a la mare ella atén les necessitats del xiquet. És una experiència encantadora, omple de sorpresa i gratitud.

Erikson, un altre importantíssim psicoanalític, va assenyalar que açò introdueix al xiquet en una confiança bàsica amb el món i amb ell mateix. Sense cap dubte, la relació mare-fill és la pedra angular sobre la qual es construeix la psicologia humana.

La independència és la destrucció de la humanitat. Més específicament parlant, la independència és la animalizacio de la humanitat.

L’animal és profundament independent i no pot ser més que egoista. Aquesta afirmació pot resultar exagerada, sobretot si hem vist documentals d’animals on es fa una descripció de la vida animal en termes humans, però açò no és més que una antropormización de l’animal, projectant sobre ells sentiments, desitjos, pensaments i intencionalitat que només són humanes. Em remet a l’important antropòleg Tomasello per a sostenir aquesta posició sobre l’egoisme radical de l’animal. Us recomane el seu llibre “a natural history of human thinking”.

Malkon Knowles, referència clau per a entendre l’educació d’adults, no entén que la dependència inicial haja d’evolucionar a independència, sinó que el terme que usa en contraposició a dependència és l’agència. Després ni en el món educatiu d’adults la independència apareix com a desitjable. I si ens traslladem a la infància, podem trobar a pedagogs com Montessori que sí usa el terme independència, però no amb el significat usual del terme; en ella la independència mai comporta l’aïllament del xiquet o la no dependència de l’adult. Montessori és usualment malinterpretada com a promotora de la independència, però en Montessori el terme independència és en veritat el desenvolupament de l’agència, la garantia d’un espai de lliure expressió perquè l’adult puga investigar els processos psicològics i vitals del xiquet, però mai la ruptura de la dependència social.

Una altra referència per a promoure la independència és Vygotsky i la seua famosa frase “el que el xiquet és capaç de fer avui amb l’ajuda d’algú, demà podrà fer-ho per si solament”;

simplement caldria llegir unes pàgines més per a trobar que l’aprenentatge “només” genera desenvolupament humà a través de la cooperació. I que la interiorització d’aqueixos processos passa a ser un assoliment evolutiu independent del xiquet; és a dir, independent vol dir individual i referit al desenvolupament, no a l’aprenentatge. Nomenar a Vygotsky per a justificar l’objectiu pedagògic que el xiquet aprenga tan sols seria una mala interpretació de la seua proposta. Si el que dinamitza l’aprenentatge “només” és la cooperació per què caldria cercar un estat de relació (independència) que impedisca l’aprenentatge? A més, que alguna cosa puga fer-se per si solament no vol dir que convinga, que siga fet per si solament, máxime quan fer-ho per si solament suposaria detenir l’aprenentatge.

La independència és patològica. A nivell filosòfic es pot trobar multitud de referències transculturales i de tots els temps que sostenen que si l’ésser humà és el que és, ho és per l’alta qualitat i intensitat de les seues relacions i la ruptura d’aqueixes relacions (independència) condueix a la destrucció de la seua ser. L’ésser humà és un ésser relatiu. Fora de la relació no s’entén i el seu progrés i desenvolupament no és una altra cosa que la intensificació de les seues relacions.

En canvi, tristament trobem psicòlegs i pedagogs que malgrat la seua bona voluntat estan promovent la mort de la humanitat.

Existeix una profunda i enriquidora dependència que lluny de cercar superar-la cal aprofundir en ella. Llegint al filòsof de l’educació Altarejos, afirma que els fills ensenyen als pares què és la humanitat. Em va semblar una idea preciosa i vaig pensar: es tracta de la sana dependència entre generacions Què ensenya cadascuna d’elles a l’altra? Contestar aquesta pregunta em va portar temps, però avui crec que podria contestar-la : la infància/infantesa ensenya la humanitat, la joventut ensenya la cerca de la qualitat, l’adultesa ensenya a viure en la complexitat i la ancianitat ensenya l’essencial.

Els xiquets ensenyen què significa ésser humà a través del joc. Ésser humà significa viure el gaudi de la trobada interpersonal i tot el que no servisca a aquest propòsit és la cosa més estúpida del món. Tant de bo açò ho aprenguérem els adults, però per desgràcia no ho aconseguim.

Els joves ensenyen que qualsevol tipus de vida no mereix la pena ser viscuda. Un pare li diu al seu fill “posa’t el casc que si no et pots matar” i el fill podria preguntar-li al pare “i tu para què vols viure? Jo sé que el que vaig a fer aquesta vesprada amb els meus amics mereix la pena, però el que tu feixos val la pena?”. Quan al jove se li diu: “estudia molt i aprovaràs” el jove pregunta “para què?” i se li diu “per a tenir una carrera” i torna a preguntar “para què?” i se li contesta “per a tenir un treball” i a cada “para què?” responem amb un nou objectiu que en el fons no respon a la pregunta que el jove porta fent-se des de fa temps “para què viure?”

Quants adults entren en depressió perquè, ja vesprada, s’adonen que no cessen de viure per a un para quin que no té resposta! Molts s’adonen massa vesprada, quan sent jubilats ja no existeix un altre para què. Els joves exigeixen qualitat i d’altra banda, el seu esperit aventurer aporta noves idees a la societat.

Els adults ensenyen a viure en la complexitat. La vida és complexa, tremendament complexa i tristament trobem a molts que la redueixen interpretativament a unes poques variables. L’estadística avui dia està sobrevalorada, però s’ha mostrat que l’estadística i els estudis analítics són ineficaços per a mostrar la complexitat de la vida que no pot ser reduïda a variables encara que aquestes siguen moltes.

Avui dia, vivim en un món fragmentat on el treball, la vida de família, l’oci, l’individual caminen per senderes independents o es posen uns al servei de l’altre, que usualment és el treball. Els adults prudents i assenyats, que saben conjugar tots els elements de la vida per a fer una vida més fructífera, són una ajuda per a les diverses generacions. Els adults haurien de ser experts en com generar vida des de la complexitat.

Els ancians ensenyen l’essencial i en aqueix sentit s’assemblen als xiquets, doncs remeten a la humanitat. Els ancians simplement amb una frase, o amb una mirada, poden qüestionar profundament el que fem! Què pena que als ancians savis no se’ls escolte! S’assemblen als xiquets, però, es diferencien per l’autoritat que els dóna la vida. Ells saben el que és ser xiquet, jove i adult i saben assenyalar el que és realment important en aquesta vida.

En canvi, als xiquets se’ls tecnifica en el col·legi a colp de competència, als joves se’ls entreté amb un oci mal anomenat “sa”, que en veritat pretén evitar molestar a l’adult, als adults se’ls professionalitza amb una malainterpretacio del que és l’èxit i als ancians se’ls calla o fins i tot se’ls mata. I el pitjor de tot és que nosaltres som els únics responsables. Xiquets tecnificats oculten la humanitat, joves divertits (divertit etimològicament vol dir abocament fora de si) s’entretenen fent-se mal a si mateixos i als altres, adults professionalitzats es converteixen en tirans i quan arriben a ancians i contemplen la seua mort desitgen arrossegar a quants més puguen amb ells.

Podríem preguntar-nos per què no s’ha fet referència a les emocions en aquest article versat en el vocabulari emocional; sense aquesta reflexió és difícil entendre el que podríem cridar els sentiments de desballestament, on podríem agrupar tot aqueix paquet de sentiments que segons diferents contextos mostren els efectes d’una societat desquiciada. Per exemple: sentiments de rebot i de privació en el xiquet, sentiments de depressió i violència en el jove, sentiment de superficialitat, egoisme i contrasentit en l’adult, sentiments de solitud i inutilitat en l’ancià.

Certament, la cerca i promoció patològica d’independència no explica la totalitat d’aqueixos sentiments, però sense ella tampoc poden entendre’s.

Aprenguem uns d’uns altres i la societat serà diferent. Aprenguem a dependre uns d’uns altres, ens necessitem, i coneixerem nous sentiments i nous mons…

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *