Termes i mentalitats. Autocontrol

JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

José Víctor Orón

 

Nascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Doctor en Educació per la Universitat de Navarra. Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. En L’OPINIÓ DE… Ens parla sobre termes i mentalitats. Autocontrol.

 


Goleman comenta que hi ha moments en els quals vivim un ‘rapte emocional’. Les emocions prenen possessió de nosaltres i ens porten a fer coses que no volem. En canvi, en altres ocasions vivim el contrari: per exemple, la psicologia positiva parla que existeix un estat de ‘flow’ on sembla que rendim al màxim nivell. Com si tinguérem el vent de popa i les nostres emocions ens ajuden. Baumasteir arriba a dir ‘el control com més millor’. En tots els casos? Sí, en tots els casos. Davidson proposa la regulació emocional com la millor forma de millorar la nostra atenció i l’aprenentatge. I com ells molts altres grans (Duckworth, Blakemore, Steinberg, Dweck, Kegan, Ryan…) reforcen la mateixa proposta on el control, millor dit l’acte-control o l’acte-regulació, és determinant per a la maduresa i la vida en general. En ser açò així, s’entén que la proposta de la regulació emocional siga, sense dubtes, la ‘proposta beneïda’ avui dia. Cal controlar-ho tot, també les emocions. D’ací, la visió que hi ha unes emocions positives que promoure i altres negatives que reduir. L’autocontrol queda així constituït com un signe de maduresa, com una capacitat a adquirir i el tret decisiu de la nostra humanitat: l’ésser que es construeix a si mateix.

En canvi, en la nostra proposta de UpToYou pensem que l’autocontrol és deshumanitzador i signe de patologia. Amb tal posició s’entén que a UpToYou li coste fer-se amics. Vegem les raons que justifiquen aquesta postura i pensem si hi ha alguna forma que l’autocontrol tinga algun sentit en la nostra vida.

El control és per definició un acte d’intervenció despòtica, doncs des de fora es determina què i com han de ser les coses. Per exemple, si l’ordinador es desbarata ho portem a reparar i el tècnic intervindrà sobre ell regulant-ho i controlant-ho, perquè l’ordinador ha de funcionar d’una forma determinada i no d’una altra. El tècnic sap quin és aqueix estat de ‘bon funcionament’ ajusta, canvia, modifica totes les peces amb vista a aconseguir aqueix punt prèviament definit. Així doncs, control és imposició de la forma. Açò es pot fer amb els objectes. Els enginyers i arquitectes ho fan constantment.

Si una persona controla a una altra, diem que açò és contrari al respecte a les persones. Doncs no podem tractar-la com a objectes. Però, és lícit que un s’impose a si mateix una forma? Què és el lícit que un pot fer amb si mateix? Tenim dos bons consells “no faces a l’un altre el que no vulgues que et facen a tu” i “tracta als altres com volgueres que et tractaren a tu”. La meua proposta és que llegim aquests dos consells a l’inrevés “no faces amb tu, la qual cosa no faries amb un altre” i “fes amb tu mateix el que faries a un altre”.

Per què diem que no està ben matar a una persona? perquè una persona no és una cosa, té una singularitat, una individualitat i una intimitat que impedeix ser reduïda a cosa, doncs la persona és sempre ‘més’ del que es veu, fa, viu i encara desitja. Per açò, i entre altres coses, no matem i Està ben matar-se a un mateix? El mateix que ens porta a rebutjar que matem a un altre ens porta a rebutjar que ens matem a nosaltres mateixos. Així doncs, Per què hauria d’estar ben controlar-se a si mateix si no està ben anar controlant la vida dels altres? Està bé que un es tracte a si mateix com a cosa?

En parlar de la confiança, ja vam veure la seua contraposició al control i com el control descansa en la sospita i l’esglai, mentre que la sorpresa es relaciona amb la confiança i la relació interpersonal. La confiança humanitza mentre que el control deshumanitza quan s’aplica a una persona.

El que té por de si, voldrà controlar-se. Un acaba considerant-se a si mateix el seu propi enemic. S’entra en un cicle que només porta a la desesperació i la bogeria. Així ho he vist en els xiquets i els joves que diuen: “ajuda’m a controlar-me”. En veritat estan dient: “la meua vida se m’escapa i tinc por” s’espanten de la seua pròpia vida i desitgen controlar-la per a eliminar la por. Però per aqueixa via mai s’aconsegueix la reconciliació amb la pròpia història que és el requeriment per a la salut.

En la vida, podríem dir que un es rep a si mateix. Obrim els ulls i veiem que algú ens ha lliurat a nosaltres mateixos i ens descobrim vivint. Qui es rep amb sorpresa de si mateix, creix en el coneixement respectuós. Prou veure com un bebè descobreix que té mans i es relaciona amb elles des de la sorpresa. La sorpresa no cerca controlar, sinó trobar-se amb el conegut. Un bebè veu les seues mans amb sorpresa, però La teua com et veus a tu mateix?

Que un es reba a si mateix, no vol dir que s’accepte a si mateix. Tots rebem la vida però l’hem acceptat? Acceptar és més que rebre. Acceptar és reconèixer-se agraïdament configurat pel rebut, que en aquest cas som nosaltres mateixos. Pots donar gràcies de tu? I després de l’acolliment Què ve? El creixement i l’acte-perfecció per la qual volem ser perfectament el que som? I Què som? Éssers en relació. Venim de la relació; així que perfeccionar-nos és el mateix que perfeccionar les nostres relacions inter-personals, la qual cosa té una estructura dialogal de trobada amb l’altre.

Aquest procés de creixement merament enunciat està ben lluny de l’acte-control. La proactivitat humana troba el seu lloc, però no en l’acte-control, sinó en el lliurament personal, però en el lliurament a una altra persona un no sap el que serà, per açò la forma mai pot tenir forma de control, perquè el control exigeix que es predefinisca què és el que va a ser (com en el cas de l’ordinador) i en la trobada personal mai se sap què serà.

Llavors hi ha algun moment on cap l’acte-control? Dèiem que la dinàmica del control exigeix que es conega el punt al que es vol arribar per a poder regular-controlar-orientar tot cap a aqueix punt. És impossible conèixer aqueix punt al que arribar com a camí de perfecció personal, per açò el creixement personal mai pot entendre’s com un exercici de control. Però hi ha moments en els quals sabem a quin punt NO volem arribar. Per exemple, en una reunió no volem xisclar a la persona amb la qual estem parlant. Quan es defineix un punt d’arribada, en aquest cas de no-arribada, cal introduir la dinàmica del control, en aquest cas comportamental. Però Que puga controlar-se vol dir que calga controlar-ho? Si el motiu per a controlar el propi cos (en aqueix cas ens estem tractant com a objecte) ho fem com una estratègia per a no autodesacreditarnos i així aconseguir el que es volia, em sembla una actitud perversa, doncs allí ni hi ha diàleg ni trobada personal. L’altre no és més que un objecte. Si el motiu per a controlar el meu cos i no xisclar-li és per respecte a l’altra persona, llavors, apareix una raó personal per a un comportament objectual. Ens estarem maltractant (tractant-nos com a objecte) para no ferir a l’altra persona amb una paraula fora de to i no posar en perill la relació interpersonal. Què és açò? En el millor dels casos només pot considerar-se com una actuació d’urgència puntual i circumstancial que mai pot convertir-se en el model de com ens hem de tractar a nosaltres mateixos. En les situacions d’emergència fem el que podem per a salvar el més important, però d’una situació d’emergència no pot eixir una proposta educativa. A més, aqueixa mesura d’urgència necessita anar acompanyada d’altres experiències i accions perquè no es convertisca en nociva.

Deixant de costat aqueix tractament d’urgència, veiem que la nostra proposta és ben diferent: acull agraïdament el que hem rebut (nostra història, la nostra família, nosaltres mateixos, la nostra cultura, el nostre temps, la nostra naturalesa), experimenta la sorpresa de contemplar-te com un regal, perfecciona’t pel lliurament personal i la trobada. Deixa el control per a les coses i tracta’t una miqueta millor.

Quan veges al teu fill trastornat, no li aleccionen amb un “aprèn a controlar-te” que en veritat s’assembla més a un “no em molestes”, doncs d’ordinari després de “controlar-se” no es fa res més, no es parla amb el xiquet, no se li ajuda a comprendre la complexitat de la seua vida, sinó que com ja s’ha controlat, ja no molesta, ja no fa falta seguir parlant. Quan veges al teu fill trastornat, mira-li, pensa què és l’important, salva l’important i després ajuda-li al fet que conega què li passa i puga fer camins de creixement i ser feliç.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *