Termes i mentalitats. Productivitat i inferioritat.

JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

José Víctor Orón

 

Nascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Doctor en Educació per la Universitat de Navarra. Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. En L’OPINIÓ DE… Ens parla sobre termes i mentalitats. Productivitat i inferioritat.


Tu pots! T’ho mereixes! Eres molt bo en el que feixos! Good boy! Never give up! Aqueix sol ser el turment de suggestió (si no de autosugestión), amb el qual es bombardeja als fills i alumnes per a evitar sentiments d’inferioritat. I amb la gent adulta se solen usar frases slogans amb un to més intel·lectual citant a algú, però que en el fons no difereixen molt; ja que acaben apallissant per força del jo que pot acte-crear-se irreferenciadament als altres. Realment És aquesta la via? O més aviat aqueixa és una forma de despertar el sentiment d’inferioritat que es pretén combatre. En UpToYou pensem que aqueixa és una de les formes de despertar el sentiment d’inferioritat. Els que utilitzen aqueixes frases creuen combatre la causa del sentiment d’inferioritat que ells consideren que és la baixa autoestima. Però ja vam veure en parlar de l’autoestima que la seua manca es relaciona amb la vergonya no amb la inferioritat.

Del sentiment d’inferioritat no es dedueix automàticament que la persona haja de caure en el menyspreu, sinó que aquesta és una de les opcions possibles. A causa de molts factors, entre ells la personalitat, dues persones podrien tenir un sentiment d’inferioritat i manifestar-se de forma molt diferent. Per exemple, un podria caure en una actitud servil i de autodespreci, mentre un altre podria desenvolupar el mateix sentiment en un format agressiu aparentant just ho contrarie a la inferioritat, és a dir, mostrant-se superior als altres.

Si un no descobreix el valor de la seua vida, li donarà valor al que fa, no al que és. Com si un paper de regal bonic poguera arreglar la lletjor del seu interior. Així doncs l’èxit podria estar encobrint fins i tot un sentiment d’inferioritat. Una actitud superba podria també estar encobrint un sentiment d’inferioritat. Com saber si açò és així? El millor test per a açò és la resposta personal davant la contradicció. Imaginem una reunió on un fa una proposta i aqueixa proposta és rebutjada. La reacció pot ser molt variada, entre unes altres pot haver-hi una resposta agressiva. L’agressivitat pot mostrar-se de moltes maneres com, per exemple, a través de la ironia que pot ser una forma intel·ligent d’agressivitat verbal. Així doncs l’agressivitat no sempre comporta violència física. Què hi ha darrere d’aqueixa agressivitat? Certament poden donar-se moltes situacions, però una d’elles és el sentiment d’inferioritat. Si un pensa que un no val com a persona, donarà valor al que fa com a forma de valorar-se a un mateix. Així doncs defensarà el treball d’un (per exemple una proposta que un ofereix en una reunió), com si de defensar la seua vida es tractara i sentirà com una agressió personal el que només ha sigut qüestionar una idea.

En canvi, el que coneix el valor de la seua persona amb independència del que un faça, no se sentirà agredit quan li qüestionen ‘el seu’ treball i podrà tenir un comportament més humil.

Les frases motivadors que ressalten la fortalesa d’un mateix descansen en la potència del jo com a actor i autor de la seua pròpia vida, ignorant profundament que l’ésser humà és un ser intrínsecament relacional. Aqueixes frases o bé se centren una artificial valoració del jo o en una projecció sobre les pròpies accions. Al final sempre és el mateix: jo, jo, JO. Molts coachers volen combatre la falsa artificialitat de la suggestió caent en la projecció del jo en les seues accions i no s’adonen que no han generat cap novetat: el jo segueix sent el rei. En canvi, com més s’afirme el jo al marge de la relació més es desvaloriza el jo. És com prendre begudes energizantes, que en veritat són depressives. Qualsevol afirmació del jo al marge de la relació de trobada amb un tu és una quimera. Levinás i Búber van exposar açò molt bé. Però anem a acudir una vegada més a Erikson per a mostrar quin és el sentit de la laboriositat o la productivitat; i així evitar caure en la mala interpretació que se sol fer que si no sóc bo en el que faig, llavors tindré baixa autoestima , que es reconeixerà en els sentiments d’inferioritat.

La laboriosidad o productivitat segons Erikson és el repte propi dels anys d’educació primària (6-11 anys aproximadament). La mala vivència d’aquest repte portarà al sentiment d’inferioritat i la bona vivència del repte portarà al fet que la persona sàpia establir mitjans per a aconseguir els seus objectius que han sigut definits en l’etapa anterior d’iniciativa (3-6 anys aproximadament), on l’objectiu central és la trobada interpersonal. Així doncs, l’etapa de laboriositat o productivitat és certament l’etapa on el jo va a guanyar molta força per a logar la trobada interpersonal. Per a entendre bé la laboriositat vs inferioritat cal saber que aqueixos anys són els anys on es fan les primeres experiències d’amistat. La consciència de pertànyer a un grup i que el grup té una intenció ja es percep als 9 anys. Així doncs el xiquet es veu enmig d’un grup. En sistema escolar que descansa en l’avaluació de resultats de competències i les competències s’avaluen no pel que passa en la persona, sinó per la seua efectivitat per a resoldre problemes que passen fora de la persona, el xiquet acabarà entenent les relacions amb els iguals en clau de competència. Se’ls ha donat el criteri de comparació entre ells: la competència aconseguida i amb açò s’afavoreix que els xiquets es comparen pel seu treball, en lloc de viure l’experiència de poder construir junts un món millor que és el vertader sentit de la productivitat. Així doncs, l’educació en competències aïllades del seu vertader context és la base no solament per al sentiment d’inferioritat, sinó també per al de supèrbia. La inferioritat pressuposa que s’ha fet una comparació entre les persones per alguna cosa exterior a elles: la competència. En canvi, si l’escola fóra un lloc on es viu que tots poden contribuir a la construcció social (després s’està donant llit a la capacitat i potència creativa del jo), no es fomentaria la comparació valorativa entre ells, sinó més aviat el sentiment d’agraïment expulsant així l’experiència d’inferioritat.

Una de les idees centrals de Erikson és la impossibilitat d’entendre la vida de la persona com a etapes estances, doncs les etapes precedents generen una disposició en un sentit o un altre en les següents. L’ésser humà és un ésser amb història. Recordem l’article sobre la iniciativa. Allí vèiem que la iniciativa és alguna cosa molt personal. El xiquet o la xiqueta volen ser com els seus pares i per açò volen fer el que fan els seus pares. Aqueix és l’objectiu: compartir la mateixa vida dels pares. Així doncs és sorprenent veure que primer s’adquireix la capacitat de tenir objectius (etapa d’iniciativa) i després la capacitat d’establir mitjans per a aconseguir-los (etapa de laboriosidad o productivitat).

Açò en educació és fonamental. Són molts els filòsofs de l’educació i des de perspectives molt diferents: Aristòtil, Peters, Whitehead, Kwoles, Altarejos, Kohlberg, Freire… i diferents informes internacionals de la UNESCO (com el famós de Delors) que mostren reiteradament que si la fi última de l’acte educatiu, açò és el gaudi de la trobada interpersonal que genera creixement, no es fa present en cada acte educatiu aquests perden el seu valor i consistència. L’ésser humà mai treballa per treballar. Realitzem molts projectes, sí, és veritat; però realitzem molts projectes perquè nosaltres som el nostre gran projecte: l’acte-determinació en la trobada interpersonal (Leonardo Polo).

Per açò la laboriosidad no té un altre sentit si no és afavorir la trobada interpersonal. Moltes vegades es vol motivar als xiquets i adolescents dient-los que el que fan els serà molt útil per a la vida adulta. Aqueixa argumentació és usualment rebutjada, sobretot en l’adolescència. I és rebutjada en l’adolescència no per rebel·lia, sinó per intel·ligència. Tal vegada més intel·ligent que el pare o professor que li dóna tal instrucció. És més intel·ligent, perquè no hi ha cap raó per a pensar que açò em servirà per a la vida adulta, si açò no està servint ja per a la trobada interpersonal. Què és servir per a la vida adulta? Servir per a entrar en una cadena de producció? Açò servirà per a aprovar el curs, el curs per a aconseguir la carrera, la carrera per a tenir treball, el treball per a comprar una bona casa, la casa per a … Sempre vivint per a un “para” que no existeix. L’únic ‘para’ que dóna sentit a qualsevol acció, no és un altre que el gaudi de la trobada interpersonal. Així doncs després de la rebel·lia adolescent no té per què haver-hi menyspreu a l’adult, sinó més aviat un acte d’intel·ligència Para què em va a servir estudiar açò si no em serveix ja per a poder trobar-me amb tu? Com la fi última no es faça present en totes les accions (que no deixen de ser mitjans) aquestes perdran el seu sentit.

Est és el context de la laboriositat i la productivitat: potenciar un món de trobada. En canvi, se sol potenciar l’èxit en el treball o l’autoconfiança en les pròpies capacitats tancant a la persona sobre l’objecte o sobre una apreciació subjectiva d’un jo aïllat de la relació. Açò despertarà la comparació valorativa entre ells i així sorgirà la inferioritat. Quina forma de fer que les persones emmalaltisquen! Després acabarà apareixent el sentiment d’inferioritat i no se sabrà el perquè. Al no saber per què, seguiran insistint en la seua estratègia de potenciar l’èxit en el treball i la autovaloración subjectiva augmentant així el sentiment d’inferioritat. Com un drogoaddicte que pretén escapar de l’angoixa generada després de la dosi anterior amb una nova dosi que augmentarà la seua angoixa. Una cura que mata. Després aqueixos fills quan siguen pares faran el mateix amb els seus fills i després ens estranyem de viure en una societat malalta i embogida.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *