Termes i mentalitats. Gaudir.

Para què vivim? Vivim per a viure, viure bé, viure millor. Així ho expressava Whitehead. Abans d’explicar la resposta, m’agradaria explicar-vos una anècdota: Una vegada em van fer una enquesta preguntant-me Para què serveix la família? La resposta va sorgir ràpidament: “la família no serveix per res”. I per a acabar de complicar-ho tot, vaig dir: I si la fem dependre d’allò al que pot servir llavors, aqueixa família no tardarà gens a trencar-se”.
Tals comentaris mereixen una explicació. Aparentment el que Whitehead va dir i la meua resposta a la pregunta estan desconnectades, però en veritat es tracta de la mateixa resposta. Comencem per tractar el tema de la família.
M’agradaria explicar una altra anècdota que està relacionada amb l’anterior. Una bona amiga meua estava conversant amb altres mares del col·legi. Quan els xiquets van entrar en classe, algunes de les mares es van quedar xarrant. Una d’elles va dir “em vaig a divorciar” i les altres van preguntar “per què?”. I la resposta va ser la següent: “el meu marit, els meus fills ja no reconeixen el que faig per ells” i la meua amiga pensava en el seu interior “vaja, doncs els meus tampoc”. La mare que va planejar divorciar-se seguia raonant i justificant la seua postura “i a més a voltes, em xiscla” i la meua amiga es deia per a ella “vaja, doncs el meu també”. La conclusió era lacònica: viure en família ja no li servia per res, després para què viure en família? Sembla una argumentació assenyada, la qual cosa ha perdut utilitat para què seguir mantenint-ho? Fins i tot podria ser una falta d’honestedat mantenir el que ja no té sentit. Amb tal argumentació la meua amiga pensava “a veure si jo també hauria de divorciar-me”. Alguna cosa que no serveix, que ja no es gaudeix, millor deixar-ho morir i no perllongar més la seua agonia.
Per descomptat al raonament de la dona amb plans de divorci no se li pot atribuir falta de racionalitat. On està l’error? Probablement alguns pensen que no existeix tal error, però personalment pense que sí. L’error va ser pensar que es casava per a “alguna cosa” diferent del simple fet de “estar casada”. Pensava que es casava per a “alguna cosa”. Segur que en aqueix “alguna cosa” hi havia una llista de bons propòsits, alts desitjos i sense lloc a dubte esperit de sacrifici per aconseguir una “família ideal”. No hi ha perquè negar la bona voluntat de la dona en qüestió; encara que també és cert que la bona voluntat no és suficient.
Quin era l’error? Fer que la família servisca per a “alguna cosa”. La família no serveix per res diferent de viure en família i si fem que servisca per a “alguna cosa” posem data de caducitat a aqueixa unió, doncs tard o d’hora tot deixa de servir per a alguna cosa. Un tema és que l’ésser humà siga intel·ligent, i ho és, i siga capaç de donar una dimensió pràctica a la majoria de les coses i un altre tema és que la dimensió pràctica justifique l’existència d’aqueixa realitat. El fet de viure en família pot portar una llista innombrable de potencials beneficis, però cap d’ells justifica que es visca en família. Si algun dels potencials beneficis és el que justifica l’existència de la família, en desaparèixer el benefici, és natural que els motius per a estar units desapareguen igualment. Una cosa és traure-li utilitat en viure junts i una altra cosa és viure junts per utilitat. El primer és sa, el segon no.
És en aquest moment quan podem introduir el que deia Whitehead contextualitzant-ho al tema de la família: vivim per a viure en família, per a viure bé en família, per a viure millor en família. En la filosofia de Whitehead un terme fonamental és el gaudi, considere que per a ell és de tots els sentiments possibles el més important de tots.
Parlant de Whitehead, algun pensaria que em contradic, ja que en reproduir el pensament de la dona amb plans de divorci deia: “Alguna cosa que no serveix, que ja no es gaudeix, millor deixar-ho morir i no perllongar l’agonia”. S’ha usat la paraula gaudisca en els dos contextos, però amb significats diferents; així que val la pena explicar-ho. I d’altra banda Què és açò de “per a viure bé, per a viure millor en família”?
En un cas el gaudi s’associa en plaure i benestar d’una situació agradable. L’altre s’associa al gaudi de la pròpia constitució.
Associar el gaudi en plaure, al benestar i a l’agradable és la tendència més natural i d’aqueixa associació, sembla que l’insult més gran que es puga fer a algú o alguna cosa és titllar-ho d’avorrit: “la classe, les matemàtiques… són avorrides” i no falten pedagogs i neurocientífics que remarquen una vegada i una altra la importància que la classe ha de ser alguna cosa “excitant”.
Una vegada un professor em va dir que ell plantejava les seues classes amb l’estructura d’anuncis de 20 segons, ja que els xiquets sembla que no eren capaços d’atendre més temps. Tristament, tot açò ha portat a entendre la motivació, com la cerca de el “interruptor” que encuriosisca de l’alumne. Un interruptor que és despertat sempre per algun estímul exterior. Com si la persona fóra una màquina i cal saber que botó estrènyer-li. Entès així el gaudi i la motivació no és d’estranyar, que la família, els estudis, etcètera patisquen una mort anunciada.
Whitehead associa el gaudi a la contemplació de la pròpia constitució del que ell crida l’entitat actual. L’autor va fer la seua proposta filosòfica partint de les matemàtiques i la física quàntica. En la constitució d’una entitat es dóna una convergència de passat, present i futur en un complex plexe de relacions i apareix la meravella que alguna cosa és constituït i el gaudi és el sentiment de ser constituït.
Si amb el permís de Whitehead apliquem açò al matrimoni, el gaudi del matrimoni és el sentiment de sorpresa associada al fet d’estar junts, d’estar constituït en un que diferents persones formen una unitat. Que jo sàpia Whitehead no va fer aquesta aplicació a la família, es tracta d’una llicència personal. El gaudi així vist és el gaudi de veure’s constituïts en unitat. Falta explicar el de “viure bé, viure millor en família”. No s’entén en termes de plaure o de benestar, sinó en termes de “maximitzar l’experiència” (usant terminologia de Whitehead); en aquest cas l’experiència de ser un, d’estar constituïts en unitat. La qual cosa es tradueix en la intensificació de les relacions interpersonals a l’interior de la família. Per a açò es viuria: per a ser un i per a ser més intensament un. Aqueix és el ben i el millor: estar cada vegada més units.
Òbviament, no tinc gens en contra del plaure, el benestar o l’agradable. Però el plaer és més plaent, l’agradable és més agradable i el benestar és el millor-estar quan s’experimenta des de la unitat de la persona. Quan el plaer és solament, per exemple, plaure de l’estómac, és plaure, però és poc plaure si ho comparem amb el plaure de menjar el mateix menjar envoltat d’amics. Ja ho he comentat en anteriors articles “des del menor mai s’aconsegueix el major i des del major el menor llueix en tota la seua esplendor”.
Quan en aquesta societat s’introdueix el gaudi associat merament en plaure i al benestar es perverteix el mateix plaure. I aqueix plaer acaba sent avorrit. Quina paradoxa! És possible avorrir-se de plaure? existeix un plaer avorrit?
Una vegada estava en una sauna amb un amic, precisament el marit de la meua amiga, i entaulem una conversa amb una altra persona que estava allí ocultant la nostra identitat, pel simple fet de portar una discreta tovallola que ens cobria. Em va sorprendre veure el seu cos perfecte, el seu tableta de xocolata comparada amb el meu flotador. El conegut-desconegut dirigia un grup de discoteques i deia sentir-se avorrit de ficar-se al llit amb tantes xiques joves que se li oferien per a treballar. Se sentia avorrit de tant plaure! Així ho reportava ell.
Un pot avorrir-se de plaure, perquè la persona mai deixa de ser persona i quan el gaudi no naix de la sorpresa de la constitució acaba sent avorrit. Podemos dissimular durant un temps, però no sempre. Podemos aguantar la respiració una estona, però després acabem respirant. No podem viure sense respirar. De la mateixa forma podem entretenir-nos amb un gaudi pobre, però com no podem deixar de ser persones, el gaudi pobre acaba sent avorrit, doncs la persona necessita viure experiències d’intimitat a intimitat i no una mera relació estimular orgásmica.
En canvi, un pot gaudir solament en la seua habitació, meditant, passejant o contemplant amb sorpresa la mera existència; i llançar-se a maximitzar aqueixa experiència, açò és, intensificant les relacions interpersonals que donen lloc a la nostra existència. Vist així, el gaudi és el major sentiment.
Per cert, els meus amics segueixen junts. La qual cosa no evita que passen per situacions complicades, però saber-se un obri portes on la falta de plaure les tanca. Aristòtil deia, “l’home feliç mai serà desgraciat”, perquè la felicitat, per a Aristòtil, no és un sentiment (que és com se sol prendre) sinó una forma de vida que té sentit per si mateixa, no pel que puga ocórrer després, es rebutja així tota utilitat a la felicitat doncs aquesta no serveix “per a” res que no siga per a aqueixa forma de viure. Alguna cosa que servisca per a una altra cosa i no per al que és en si mateix, no pot ser la felicitat. Vivim per a viure, viure bé, viure millor. Vivim per la relació interpersonal i no pot haver-hi un altre “para” que no siga intensificar la mateixa experiència de la relació interpersonal.
Ajuda al teu fill o al teu alumne al fet que gaudisca de la seua vida, no pel que pot passar després, sinó perquè mereix la pena viure pel nero fet d’estar junts. Gaudeix la teua vida.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *