Termes i mentalitats. Corporalitat

L’OPINIÓ DE. . . JOSÉ VÍCTOR ORÓN SEMPER

José Víctor Orón

 

Nascut a València i resident a Navarra, escolapi, grup Ment-Cervell (ICS) UNAV (Universitat de Navarra). Doctor en Educació per la Universitat de Navarra. Llicenciat en Estudis Eclesiàstics l’any 2001 per la facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, València. Enginyer Superior de Camins Canales i Ports l’any 1997 per la Universitat Politècnica de València. Màster en Neurociencia i Cognició per la Universitat de Navarra. Màster Internacional en Bioètica per la càtedra Jerónimo Legeune. Professor en educació secundària obligatòria i Batxillerat. Autor del programa UpToYou, projecte per a l’educació emocional de l’adolescent. En L’OPINIÓ DE… Ens parla sobre termes i mentalitats. Productivitat i inferioritat.

Hi ha gent que pensa que les emocions són alguna cosa així com unes reaccions bàsiques que el nostre cos experimenta commogut per la percepció d’un estímul. En aqueix cas, les emocions esdevenen d’una forma ràpida, autònoma i independent de processos cognitius. Aqueixes emocions bàsiques estarien més o menys catalogades i precisament per ser corporals, ràpides, autònomes, inconscients i independents seria una espècie del nostre maquinari; les portem ‘de base’ i seria alguna cosa inherent a la raça humana i bàsicament independent de fenòmens culturals. La postura de Ekman estaria en aquesta línia. I si aquestes emocions són molt intenses llavors podria produir-se una situació de ‘rapte emocional’ que necessita ser controlat tal com Goleman proposa.

En canvi, pense que tot l’anterior és fals, àdhuc contradient als ‘grans’, però hi ha raons per a açò. Ja Vygostky va dir que amb freqüència s’estudien moltes reaccions com si anaren meres reaccions biològiques, quan en veritat són comportaments fossilitzats molt complexos. Aquests només es comprenen si es coneix el desenvolupament personal i social que ha viscut aqueix xiquet en totes les seues dimensions. La qual cosa porta a qüestionar que existisca una línia divisòria clara entre el conscient i voluntari i l’inconscient i involuntari.

En certs temes es descobreix una sensibilitat creixent a no desvincular el corporal de la resta de dimensions humanes, doncs totes estan entreteixides. No en el sentit que cada dimensió madura amb independència de les altres i després pot (o no) relacionar-se amb les altres, sinó perquè elles maduren perquè co-maduren, maduren gràcies a la relació entre elles. Així doncs, es vol trencar una visió sectorial que d’una banda madura el corporal i per un altre el cognitiu o l’emocional.

En canvi sobre les emocions, se segueix majoritàriament sostenint una visió sectorial. Les emocions farien bàsicament referencia a aqueixa reactivitat corporal que transcorre al marge de la cognició. Els sentiments, en canvi, ja serien producte de la trobada de l’emoció amb la cognició o reflexió. Així ho sostenen grans neurocientífics com Panksepp o Rolls i psicòlegs com Baumeister. En canvi, dèiem que aquesta visió no seria l’adequada. Aquesta associació simplista que associa l’emoció al corporal i el sentiment al pensament sobre l’emoció porta a propostes com la psicologia positiva, per a la qual l’actitud dirigeix el pensament d’un lloc a un altre o generar pensaments segons els desitjos propis i així es generen els sentiments que es desitgen. Proposta que, a la meua semblar, ignora la complexitat del que és l’actitud, però com veurem part d’un pressupost de distinció entre emoció i sentiment que és errònia.

Encara que Ekman és qui ha tingut major repercussió social, no és l’única proposta de com apareixen aqueixes emocions bàsiques. Tristament en la societat solen guanyar les propostes simples no crec que per deficiència de qui ho proposa, sinó per un patològic desig social de cercar seguretats i generar d’aquesta manera la falsa impressió de control, simplement perquè alguna cosa es creu conèixer. Però en l’ésser humà tot és complex i les propostes simples generaran seguretat però en veritat enfosqueixen i fins i tot entorpeixen el coneixement.

Contemporània amb Ekman és per exemple Katherine Briges qui estudia com el xiquet de 0 a 2 anys guanya en diferenciació expressiva corporal. En la seua recerca ella assumeix el següent: el bebè diferencia situacions emocionals diferents si corporalment s’expressa de forma diferent. Per exemple el bebè diferencia entre por o dolor, perquè corporalment realitza moviments diferents. En canvi, si corporalment, el bebè té la mateixa expressió corporal vol dir que encara no pot diferenciar aqueixes emocions. Bridges observa que la diferenciació es produeix en l’etapa prelingüística d’una forma arbòria. Ella descobreix que el bebè no parteix de 5 o 4 o 7 (segons autors) emocions bàsiques, sinó d’una situació de excitabilidad bàsica. Açò és tot: el xiquet és sensible i reacciona inicialment amb un comportament corporal molt similar davant qualsevol situació. El bebè comença a viure i inicialment ni tan sols distingeix entre alguna cosa agradable o desagradable, però molt prompte apareix clarament el binomi juntament amb la situació de excitabilidad. Però per exemple en les seues vivències desagradables, no sap distingir entre un dolor, por, esglai, sorpresa, por, ira o frustració. Tot té la mateixa expressió corporal. A poc a poc en l’arbre apareixen branques i més ramificacions unisques depenent de les anteriors i als 24 mesos ja diferencia entre 11 estats emocionals.

Cal saber és que aquest procés no és automàtic o regit per processos merament biològics, sinó que tota la complexitat humana es fa present. Primer la cognició està fortament present en aquest procés de diferenciació emocional, doncs en posar cognitivament en relació les diferents experiències i integrar-les és el que permet diferenciar-les i identificar-les al mateix temps que succeeix el creixement cognitiu. Però aquest procés és també social, doncs va a dependre en gran manera de la reacció dels pares i de la interacció d’aquests amb el bebè. És a dir, processos de desenvolupament cognitiu, emocional, corporal, social i d’altres més s’entrecreuen en la seua formació doncs maduren perquè co-maduren per la relació entre ells. Així doncs, fins a en la reacció corporal més bàsica totes les dimensions humanes es fan presents, per la qual cosa la distinció entre emoció (reacció corporal) i sentiment (pensament sobre l’emoció) és una artificialitat cognitiva. Açò farà que la mateixa ‘aparent’ experiència siga motiu de por per a uns o d’alegria per a uns altres. Qui no ha vist aqueixos vídeos de bebès que davant alguna cosa que hauria de ser un esglai com un colp o un soroll riu?

El procés de diferenciació emocional ja aconseguit en l’expressió corporal torna a repetir-se quan després dels dos anys el xiquet comença a parlar i distingeix el binomi ben mal. Per un procés, que ja no és arbori sinó molt més complicat, el xiquet anirà guanyant en l’expressió oral. Però als 2 anys el xiquet s’expressa molt millor corporalment que lingüísticament. Per açò una mare que veu al seu xiquet no necessita preguntar-li com està doncs el cos del xiquet parla d’ell amb més precisió que les seues paraules doncs no sap passar encara del ben – mal.

Així doncs, en cada emoció, sentiment, tota la complexitat humana està condensada. En la reacció corporal humana tot l’humà està present, com en la reacció corporal del gos tot el perruno està present; resulta que el gos i l’ésser humà no són exactament iguals. Encara que siga l’animal al que més ens assemblem en el nostre comportament social (i no el mico).

Per açò no podem pensar que les nostres reaccions corporals es puguen explicar com una espècie de mera commoció biològica al marge de la complexitat de vida de la persona. L’ésser humà és complex i tota la seua complexitat es fa present fins i tot en el que podríem considerar més simple. Per açò des del menor mai s’accedeix al major.

La recerca neurocientífica sobre l’emoció inicialment va passar a ressaltar tant l’emoció que semblava que en veritat no som tan cognitius com pensem i que l’emoció té el seu propi “recorregut” cerebral. Per exemple així ho va sustentar Damasio en parlar de el “error de Descartes”. Un premi novell d’economia com Kahneman sostenia que en la nostra presa de decisions tenim dos sistemes un de caràcter emocional que ens fa errar en moltes decisions i un altre sistema que és cognitiu.

En canvi la recerca neurocientífica actual, com per exemple la de Luiz Pessoa mostra amb claredat que a nivell cerebral la diferència entre emoció i sentiment o entre emoció i cognició és bàsicament conceptual doncs suposen els mateixos recursos.

Concloem repetint l’afirmació que fins a en la reacció emocional corporal més simple tota la complexitat de l’humà està present i només des de la complexitat s’entén el simple, doncs des del menor no s’aconsegueix el major.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *