L’última professora de fenici

Maria Josep Estanyol, de 67 anys, porta 43 impartint classes de cultura cartaginesa i llengua fenícia en la Universitat de Barcelona. És l’última mestra d’aquesta especialitat en actiu a Espanya.

“Si no hi ha ningú més que vulga agafar la torxa, evidentment s’acabaran les classes de fenici”, assumeix Maria Josep Estanyol amb un mig somriure entre irònica i escèptica. Aquesta barcelonina de 67 anys porta 43 fent classes de cultura cartaginesa i llengua fenícia en la Universitat de Barcelona (UB).

Estanyol no té ganes de deixar-ho, encara que senta certa frustració perquè cap col·lega arqueòleg va voler seguir-la en el camí de la docència. “Jo ja vaig intentar amb alguns companys que feren treball de fenici, però no ho he aconseguit”. Ella ho atribueix al fet que, com a part de les llengües semíticas, el fenici es queda arrere respecte a l’hebreu o al arameo.

Malgrat açò, aquest curs ha sigut de rècord en la seua classe. Es van matricular set alumnes. “Normalment tinc menys, no sé què ha ocorregut enguany però normalment tinc tres, dos, un. Molt pocs”, compte Estanyol. La majoria d’estudiants procedeixen de la branca de llengües semíticas. Fa anys que ja no vénen de la carrera d’arqueologia. Els interessats en aquesta assignatura ho fan”, reconeix, “per si algun dia durant una excavació es poden trobar amb una inscripció de fenici en alguna pedra”.

Estanyol va començar a interessar-se per la cultura cartaginesa quan estudiava tercer de carrera. “Fa moltíssims anys”, bromeja. “Em va agradar i vaig començar a traduir moltes inscripcions. A partir d’ací vaig fer una cosa que no existia: un diccionari de fenici”. És l’única autora d’un manual de fenici al català i al castellà. La seua labor com a divulgadora arriba fins al seu cercle més íntim. “He aconseguit contagiar l’amor pel fenici en el meu entorn familiar però ningú ha arribat a estudiar-ho”, admet.

Per a Núria Domínguez Costa, una dels seus set alumnes del curs passat, va ser la passió de Estanyol la que li va fer transmetre en la seua casa cada lliçó de fenici. “Solia arribar a casa i volia transmetre açò que havia après. Fins i tot vam fer un taller d’escriptura en el qual vaig traduir el nom del meu marit i els meus fills al fenici”, assenyala Domínguez.

“Maria Josep ens va fer sentir-nos com Sherlock Holmes quan ens enfrontàvem a una traducció de fenici. Era com un trencaclosques que volies resoldre”, recorda Aleix Permanyer, un altre dels seus quatre alumnes en 2016 i provinent de la branca de filologia semítica.

La casa i el despatx de Estanyol són reductes de la història cartaginesa. Conserva, en una vitrina repleta de llibres, gravats de ceràmica en lletres fenícies; toms sobre la història de la civilització cartaginesa i alguns dels seus objectes més simbòlics: àmfores, collarets, màscares i motius funeraris, les troballes més habituals en les excavacions. Ella mateixa llueix un collaret amb una màscara fenícia. Explica que era tradicional en aquella civilització vestir collarets, principalment, amb motius religiosos o socials.

Estanyol assumeix que imparteix classes d’una llengua morta. O quasi. “Tinc la sospita que hi ha restes de la llengua fenícia en la llengua berber, en el amazigh”, característica del nord del Marroc. No obstant açò, algunes ciutats espanyoles conserven un nom que deriva del fenici, com Cadis, Màlaga, Eivissa o Maó, a Menorca. “La Dama d’Elx”, continua, “porta joies fenícies, i el tresor del carambolo (oposat prop de Sevilla) és també de factura cartaginesa”.

La labor d’aquesta professora quasi sempre va ser en l’ombra. Reconeix que la UB la va cridar fa poc per a fer-li un reportatge. “Després de 43 anys fent classe, s’havien oblidat que tenien una experta en fenici!”, expressa. Un treball que estén més enllà de la universitat. De tant en tant fa classes particulars a un alumne per les quals no cobra.

De moment, seguirà amb les classes encara que no sap fins a quan i segueix gaudint en l’aula. Aqueixa energia acaba arribant als seus alumnes. “Molts”, rememora, “comencen amb por perquè no saben el que es van a trobar, sobretot quan veuen l’alfabet, però alguns m’han arribat a dir al final del curs que s’han divertit. Per a mi, açò és el més important”.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *