La resiliència com a eix vertebrador en el món educatiu

Franc Corbí és conseller d’Estat d’Educació i vicepresident de l’Associació de Centres Autònoms d’Ensenyament Privat (*Acade)

Saber Història és una necessitat per a recordar i entendre l’evolució de l’ésser humà. És sorprenent com es repeteixen molts patrons durant els milers d’anys que portem com a civilització…i entre aquests patrons està el de les grans crisis com a oportunitat de generar una revolució que, vist amb perspectiva històrica, s’ha entés com a necessària per a evolucionar i generar prosperitat, per a reinventar-se les societats, les cultures, les organitzacions i les civilitzacions.

Aquesta crisi que estem vivint, al meu entendre, és una d’elles. És una crisi que envaeix moltes àrees: la sanitària, l’econòmica, la social, la institucional,… i l’educativa.

Fa un parell de setmanes vaig oferir una conferència en un cèntric hotel de la ciutat de València per al Club Rotary i abordava la temàtica de la necessitat de generar una nova educació per al segle XXI. És una necessitat que tots podem estar d’acord: l’elevat fracàs escolar de l’alumnat que pateix un sistema educatiu espanyol que preval la memorització, l’aprenentatge excessivament enfocat a continguts, el rol del mestre com a líder i executor de tota la responsabilitat de l’aprenentatge de l’aula, l’escassetat d’aprenentatge experiències pràctiques i la fins i tot més escassetat de l’aprenentatge de competències que seran les claus de l’èxit laboral futur de l’alumne (i, en part, del personal).

Aquesta crisi ha enxampat també al sector educatiu dormint, sense preparació i està forçant-li a evolucionar amb passes de gegant. L’educació online, les plataformes a distància, el blended learning, els entorns d’ensenyament virtual, l’ús els milers de recursos digitals educatius existents…per part no sols dels professors, sinó també de l’alumnat i de les famílies acabarà de realitzant una aliança forçosa d’un compte pendent: l’educació digital.

Un altre aspecte és el que estem vivint que no és un altre que el que la capa política de tots els colors s’omplin la boca de “vendre” a la societat que l’educació pública està per a generar igualtat d’oportunitats. Una vegada més s’ha posat en evidència que aquesta aspiració cap a les oportunitats dels més joves no és certa i molt menys en aquesta crisi. Mentre l’ensenyament privat ha mogut fitxa ràpidament i molts centres educatius senzillament han continuat activant les plataformes digitals que ja utilitzaven, uns altres han apostat per plataformes online d’última generació per a realitzar les classes en directe, l’ensenyament públic no ha mogut fitxa. Perquè el problema no està només en les tecnologia aplicades (hi ha moltes plataformes totalment gratuïtes) sinó en l’escassa formació i pràctica en l’educació digital del professorat funcionarial i les escassetat d’eficàcia d’una administració pública que camina lenta i maldestra davant situacions excepcionals.

Espere que després de la crisi no sols la transformació digital arribe a tots els nostres centres educatius, sinó que produïsca un moviment col·lectiu de tots els sectors demanant una educació que forme i avalúe a SABER FER, que forme en aquelles competències que són requerides per a un futur laboral prometedor, i que potencie les emocions que facen que un alumne gaudisca el seu aprenentatge. La irrupció de les noves tecnologies permetrà en part això, una altra cosa és si el marc normatiu triat pels nostres representants polítics el fomente, ho permeta i ho valore.

Com va dir Jean Omer Monnet “Les persones només accepten el canvi resignats per la necessitat i només veuen la necessitat durant les crisis”. Només espere que aprenguem d’aquesta i davant l’espectacle de la necessitat del canvi educatiu.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *