Inspecció en temps de confinament. La por al confinament i el confinament de la por: el túnel s’acaba en tu.

Susana Sorribes Membrado
Doctora en Psicologia
Inspectora d’Educació en la CV
Professora Associada de l’UJI
Professora Associada de la UNED

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es IMG_20200409_171109_165-1024x1024.jpg

En Psicologia Evolutiva es diu que els xiquets quan naixen només compten amb les pors que vénen de sèrie: 1.- als sorolls intensos i 2.- a caure des d’altura. La por als sorolls perquè són massa intensos per al sensible sistema auditiu i la por a les altures, perquè és una defensa per a la supervivència i una precaució, en tots dos ocasionen en ell, el reflex innat de Moro, obrint els braços i tancant-los sobre el pit per a protegir-se. L’experiència de la por a la caiguda ha sigut estudiada en Psicologia, els beus només superen la prova de l’abisme fictici quan veuen a l’altre costat, a la seua mare, que els crida i els dóna confiança per a creuar el precipici d’un sòl de cristall. Així, d’una banda, estarien les pors innates, però per un altre, les pors adquirides, aquells que s’aprenen al llarg de la vida, i que apareixen per una experiència generant que un estímul es torne aversiu o atemorizant.

La por és una emoció desagradable, provocada per sentir que aguaita un perill, real o fictici, present, futur o fins i tot del passat. La Reial Acadèmia de la Llengua (RAE) defineix la por indicant: “angoixa per un risc o mal real o imaginari” i “recel o aprensió que algú té que li succeïsca una cosa contrària al que desitja”. No oblidem que la por aquesta en la nostra filogènia i ens protegeix, ens ajuda a subsistir, però tampoc oblidem que podem superar-lo amb confiança i a través de la nostra experiència, sinó és capaç de bloquejar-nos i no deixar que ens adaptem i acceptem la realitat.

Tenim moltes pors apreses, com indica la conferenciant i escriptora argentina Mabel Katz, recentment en @mabelkatz en IG. La por és alguna cosa que ens acompanya, a vegades ens fa el seu presoner. Tenim por al desconegut, al rebuig, al fracàs, a viure, però també a la mort, a la soledat, a l’abandó i sobretot a la incertesa. Té por qui creu que aquesta només o sola, que ningú li acompanya. L’escriptora defensa que solament la creença en un mateix, en el que un és, en el que li fa únic i el reconeixement que l’energia regeix el pensament permetrà que actuem conscientment i sense pors.

Les pors no són nous ja estaven en la nostra infantesa, cal conviure amb ells, descriure’ls per a rendir-los, afrontar-los, abordar-los i acceptar-los perquè ens protegeixen, però no han d’anul·lar-nos, han de fer-nos créixer com a persones no fer-nos més xicotets. La incertesa és una llei de l’univers, uns altres li van cridar tendir al “caos vs ordre”, perquè no podem predir el futur, tot depén del preparats que estiguem per a assimilar-lo, perquè només és cert el present. És en aquest present (no en el futur, ni el passat) en el qual tenim por, és en aquest present en el qual sentim anhel o angoixa, així que només nosaltres podem amb la nostra energia (actitud, pensaments) canviar el present, aquest si depén de nosaltres.

Ara sabem que estarem fins al 9 de maig confinats, i després de 34 dies sense eixir de casa, ahir em vaig armar de valor i vaig eixir per a comprar el pa. Per què he tardat tant a eixir al carrer? Tenia por, una por amb dues cares. Por al confinament i el confinament de la por. Si quan això va començar, una por defensiva va ser protegir-se, i ens quedem a casa, (#quedateencasa) pel bé comú però també el propi, atés que alguns som grup de risc, ara, conforme han anat passant les setmanes, la por ens ha controlat a través de les notícies, el numere de morts, les experiències de contagi de familiars i amics, les experiències d’altres països, l’evolució de la malaltia, la falta de protecció als nostres sanitaris, un sense fi de coses que ens va fer passar d’una por protectora a una por centrada en l’angoixa i la incertesa. És evident que aquesta situació excepcional mai viscuda abans per la població ha fet no saber com afrontar aquesta por al contagi i al perill exterior.

He arribat a fer el següent símil: estar a casa s’assembla als nostres ancestres primitius que no eixien de les coves per por de les feres i als perills de la nit, encara que a nosaltres encara ens falta el foc per a protegir-nos. Record que de les meues lectures de Plató i del text la Caverna, una de les coses que he aprés és que som nosaltres mateixos els nostres propis carcellers. En una cova obtenim seguretat, però veiem el món distorsionat, l’imaginem, però no el veiem realment amb tota la seua amplitud. Només la llibertat interior que ens porta a voler conéixer les raons i la realitat és la que ens farà eixir de la cova i buscar la llum per a afrontar la nostra por. En la llibertat de decisió està la clau d’afrontar o seguir paralitzats per la por.

Després de 34 dies tancada el dijous vaig tindre el meu primer dia de por, estava enfadada amb el món, farta de ser ací, enfadada per la gestió, per les circumstàncies, per la llunyania dels meus familiars i de les persones volgudes, per les notícies i pel propi coronavirus. Vaig plorar, ho reconec, lluite contra la meua mateixa i vaig decidir que res podia fer, vaig abraçar un coixí, però al final vaig pensar en les meues pors i vaig decidir acceptar-los i pensar en ells. Què em passava?

Por al confinament és la por a no saber si tornaré a viure com abans, al fet que això no tinga fi al fet que res torne a ser el mateix. El confinament de la por és la por d’eixir al carrer, al contagi, a pensar que jo també el passaré, al fet que no sé on està i puc agafar-lo. Totes dues pors escapen a la meua voluntat de solució. Mai podré controlar el futur, si em contagie, em contagiaré i faré front a això. Puc tindre precaucions i llegir com fer-ho en fonts d’informació fidedigna per a tindre seguretat. I eixir d’ací, era una decisió, que, si depenia de la meua en certa manera, perquè puc eixir a comprar o a passejar al meu gos Leo. Així que em vaig armar de valor i vaig posar data i hora. El divendres vaig eixir al carrer a comprar el pa, després de 34 dies de confinament, baixe a l’ascensor i trepitge el carrer. Salude al meu forner, des de la distància, però en el fons hi havia molta alegria i proximitat. Vaig recórrer el carrer mirant a través de les ulleres, el sol, i la tranquil·litat, i sobretot vaig apreciar com respirava a través de la màscara, vivia un moment històric en la meua pròpia realitat vital de superació de les meues pors, havia matat al meu propi carceller, els meus pensaments.

Des de la meua inquietud pel coneixement i el saber de diferents paradigmes sóc lectora habitual de l’escriptor, Borja Vilaseca @borjavilesca. Aquests dies llegia el seu post d’Instagram amb el títol: Com aquestes passant la pandèmia? L’autor afirma que podem tindre tres posicions en aquest període de confinament, davant les nostres pors, aplicable a qualsevol moment de la nostra vida:

1.- Una primera postura centrada en la nostra “zona de comoditat”: En ella com a persona crec tot el que em diuen, tinc por pel que em pot passar, em resistisc al canvi vital i per això patisc, em victimitze, i contagi el meu malestar als quals estan amb mi, sent ansietat, enuig i tristesa, fins i tot. Deixe que l’estat s’encarregue de tot i s’ocupe de mi, em passe el dia evadint-me de les meues responsabilitats.

2.- Una segona postura, estaria situada en la “zona d’aprenentatge”, en la qual busque fonts d’informació alternatives i fiables i deixe d’esperar que el papa estat es faça càrrec de mi, abraçada i accepte les meues por i les meues emocions amb amabilitat perquè racionalitze, que és normal sentir-les en tants dies de confinament, per això aporte seny i sensatesa al meu entorn, dedique el meu temps a formar-me en alguna cosa, a consumir coneixement sobre altres temes del meu interés i sobretot solte la intenció de control i visc el present que em toca viure, sóc capaç de bussejar en les meues pors per a despertar i proposar-me afrontar-los.

3.- Una tercera zona és la “zona de creixement”. En aquesta zona el primer és analitzar com estic jo, així que mire cap a dintre, per a sentir-me en pau amb mi mateix. Em convertisc en un referent per als quals m’envolten perquè no busque el conflicte sol intent estar bé amb mi mateix. Va confiar en mi mateix, als meus propòsits i camí en el present per a aconseguir-les, faig coses que m’agraden per a aconseguir les meues metes. Desenvolupament el meu coneixement per a poder reinventar-me professionalment, aprofite aquesta crisi per a evolucionar com a persona, com a amic, com a parella, com a ésser humà. Prenc les regnes de la meua vida, des de la meua llibertat, sense dependències i aprenc a resoldre els meus problemes buscant i posant en pràctica solucions, no ho penses tant, fes-ho.

Si alguna cosa he aprés en aquest confinament és que he passat per totes les etapes i m’he quedat instal·lada en aquesta última perquè en ella puc “créixer”. Tots els problemes són una oportunitat de posar en marxa la meua resiliència i créixer en coneixement i en sentiments buscant manifestacions alternatives a les meues pors canviant els seus defenses per fets que els tranquil·litzen i els diguen t’equivocaves aquesta vegada, però gràcies per defensar-me “por”, o gràcies tènies raó, però ara sóc més lliure, perquè ja no m’empresones, només aquestes ací per a advertir-me, però deixa’m provar i tindre èxit o equivocar-me. La vida és això viure-la i només a vegades després de mil intents, com Thomas A. Edison, aconsegueixes que la bombeta s’encenga.

A nivell educatiu aquesta situació de confinament ens ensenya que hauríem d’ensenyar als nostres fills a afrontar emocionalment aquesta prova vital. En general les emocions en qualsevol moment de la vida ens juguen bones i males passades, així que cal conéixer-se per a aconseguir autocontrol. La intel·ligència emocional aquests dies es posa en evidència com una àrea de formació en la família i també a l’escola. Saber gestionar les nostres emocions és un aprenentatge vital que s’ha deixat a l’atzar, però és evident que la incertesa de la societat, els seus continus canvis, i sobretot la seua transformació en un nou paradigma relacional ens portarà a haver de formar als nostres alumnes. Elsa Punset coneguda escriptora, @elsapunset en el seu compte de IG, fa molts anys que escriu per a ensenyar a través de contes als alumnes sobre les emocions primàries i secundàries i com canalitzar-les a través de racionalitzacions que no es convertisquen en esquemes cognitius paralitzants, sinó que siguen pensaments de creixement personal. Per al confinament i l’estrés de no eixir és aconsellable realitzar exercicis de meditació per a xiquets, amb sons de la mar o de la naturalesa, per exemple, que relaxen a l’hora d’anar a dormir, o en moments de tensió. Esperem que el confinament siga més lax per a ells, en breu, com està ocorrent en altres països europeus, perquè els xiquets són éssers en formació que recordaran aquesta situació en funció del seu estadi evolutiu. Ells són els primers que eixiran del túnel, perquè ja tenen una data per a eixir al carrer. Confien en els adults que els cuiden i per això han d’afrontar l’eixida amb la seguretat que els traslladen els seus cuidadors, però a més amb la precaució que els indiquen. Depén de tots, que aquest no siga una por condicionada sinó un fet positiu en el pas cap a la nova llibertat. El desconfinament escalonat començarà amb ells a partir del 27 d’abril, així que caldrà preparar-los: quant temps eixiran, que protecció han de portar, com han de relacionar-se, que faran en eixir, perquè ixen al carrer, com poden jugar al parc. Serà una oportunitat per al progenitor que els acompanye analitzar amb ells, la felicitat de les xicotetes coses que ens envolten de nou, com està el cel, que se sent en veure el carrer, que sentiment tenen en córrer de nou, etc. serà una experiència inoblidable perquè tot tornarà a ser NOU UNA ALTRA VEGADA.

Sonja Lyubonirsky, professora de Psicologia positiva en la Universitat Califòrnia, és una de les persones que mes ha investigat la felicitat durant els últims 30 anys. En el seu últim reportatge en @aprendemosjuntos de BBVA ens fa veure que la nostra felicitat no depén d’aconseguir metes, o d’anhelar coses, perquè una vegada aconseguides ens deixen indiferents. La prestigiosa professora apunta que, en la vida, i especialment en aquesta pandèmia de crisi mundial, el que ens faça més felices és la gratitud, l’amabilitat, l’adaptació, el connectar amb els altres d’altres maneres. La gent que ajuda aquesta més connectat als altres són mes felices, en qualsevol de les seues formes. Per això vull acabar amb una cita d’Alex Rovira (@alexroviracelma), del seu Diccionari de la Bona Sort, sobre la paraula que comença amb c, “cuidar”:

“ESTIMAR ÉS CUIDAR I LA RESTA SÓN PARAULES…CUIDAR EL DETALL, EL XICOTET. LA GRANDESA ES MANIFESTA EN LA CURA DEL DETALL, A CUIDAR ALS DEMES, A CUIDAR LA QUALITAT. ESTIMAR ÉS CUIDAR. QUE US CUIDEN I CUIDAR MOLT”.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *